València vista des de l’Empordà

Una d’aquelles coses enyorades dels anys 60 és que algunes figures literàries de Catalunya van sentir un interés sincer per la realitat valenciana. És obvi que veníem d’una desconnexió -literal- de segles, d’un allunyament i d’un donar-nos l’esquena que havia travessat, com un mal vent, tota l’Edat Moderna i part de la Contemporània. Aquest és l’origen de totes les suspicàcies, superxeries i malvolences que s’havien covat entre Catalunya i València, dos països separats per una mateixa llengua.

Una d’aquestes figures a què faig referència és Josep Pla. Pla no és un escriptor qualsevol: ell sol representa millor que ningú altre la continuïtat de la cultura comuna després del terrabastall de la Guerra Civil. Dècada a dècada, des dels anys 20, va anar construint un edifici literari sense rastre de ficció, fins culminar aquest esforç ciclopi en un Parnàs inequívoc: la consideració unànime de trobar-nos davant el millor escriptor en català de tots els temps.

Ara Antoni Martí Monterde (valencià de Torís i professor a Barcelona) ha tingut la feliç idea de recuperar els testimonis de la valencianofília de Pla en un llibre impagable: Hem d’acostar-nos més a València (3i4).

Es podria pensar que en l’origen de l’atracció de Pla per les coses valencianes hi ha la seua coneguda amistat amb Joan Fuster. Això és en gran part veritat, però el volum en qüestió es clou amb una reveladora carta a Carlos Esplà en 1927 on el de Palafrugell es confessa de la següent manera:

“Es probable que escribiendo en catalán dejemos de ganar dinero. Le confieso, sin embargo, que si me hubiera descubierto alguna virtud de millonario hubiera dejado, hace años, de escribir. Me dedicaría a otra cosa, al comercio o a las enfermedades nerviosas, al foot-ball o a hacer golpes de Estado”.

Pla va haver d’escriure en castellà en moltes ocasions –cosa que els qui fem periodisme, ara mateix, tampoc sabríem evitar, si volem fer-nos llegir i pagar algunes factures-, però no era gens suspecte d’adhesió incondicional a la llengua i la cultura pròpies. Hem d’acostar-nos més a valencià és precisament un fresc bigarrat dels seus múltiples interessos observats en l’espill de l’altre costat del riu Sénia.

Pla, en aquest sentit, escriu un poc de tot: de Blasco Ibáñez (a qui va conèixer personalment), d’Azorín, de Gabriel Miró, d’Estellés... I de Sueca, clar. L’Homenot que dedica a Joan Fuster, per exemple, és encara un document vivaç i revelador, bastit en gran part per les notes subministrades per l’autor de El descrèdit de la realitat...

La trobada entre Pla i Fuster a Sueca –amb Josep Palàcios de testimoni- és l’aplec de dos colossos que feren de l’antificció una contrasenya impalpable. Pla, a més, no va poder deixar de sentir-se al·ludit per un aforisme de Fuster (de Judicis finals), que fa així:

“Un càlcul estadístic, bastant perfecte, fet sobre la massa total de la literatura catalana produïda d’ençà de la Renaixença em dóna per resultat que, quant a la temàtica:

a) El 60% és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen:

Tot sia per Vós,

Jesuset dolcíssim;

Tot sia per Vós,

Jesús amorós.

b) un 30% tracta de l’Empordà; i

c) el 10 per 100 restant s’ocupa dels temes habituals de qualsevol literatura civilitzada”

Fascinats davant les respectives intel·ligències, des d’aquell moment van bastir una sòlida amistat. I no sé si dir si, amb això, assistíem a l’últim gran personatge de la cultura catalana que ha sentit un interés real per la valenciana.

Després vingué la Transició, les autonomies, els corralets gallinacis i tot plegat. Però aquesta ja és tota una altra història...