_
_
_
_
SOTA EL VOLCÀ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Hugh Thomas, una lliçó de democràcia

Veig amb satisfacció que EL PAÍS recupera dins les seues col·leccions ‘La guerra civil española’, de Hugh Thomas. Aquest títol va lligat inesborrablement a la meua memòria sentimental

Hugh Thomas, en una imagen de archivo.
Hugh Thomas, en una imagen de archivo.GORKA LEJARCEGI

Veig amb satisfacció que EL PAÍS recupera dins les seues col·leccions La guerra civil española, de Hugh Thomas. Aquest títol va lligat inesborrablement a la meua memòria sentimental. L’any 1979, Ediciones Urbion va llançar l’obra en fascicles setmanals, anunciant-los per televisió. L’edició original era del 1961, però en el nou llançament s’incloïa un aparell gràfic exhaustiu i (si no em falla la memòria) uns discos de regal amb cançons dels dos bàndols.

Per al monyicot de 14 anys que jo era aleshores, el reclam era insuperable. A la meua classe del col·legi dels Salesians de Borriana, on començava el primer de BUP, hi havia tres sectors: els de Fuerza Nueva (FN), els demòcrates i els indiferents. Els de FN (antecedent de Vox, partidaris de la joseantoniana “dialèctica dels punys i de les pistoles”) eren els més sorollosos i arrogants. Jo era el portaveu dels demòcrates, amb els meus pòsters a casa del Che Guevara i del Guernica de Picasso. Els indiferents o silenciosos, com no, eren la majoria.

La classe d’Història de donya Encarna era el vòrtex on els partidaris de José Antonio i els esperançats amb la democràcia naixent ens enfrontàvem obertament. Després, al pati, comentàvem –érem companys, al capdavall!- cada fascicle de Thomas, els uns taral·lejant amb arrogància Giovinezza i els altres –o siga, jo- fascinats per la lletra de Si me quieres escribir, aquest antihimne.

Amb els anys, la meua admiració pel Che va decaure prou. Els meus amics –fills de famílies burgeses, de molts duros-, passat el temps, es van fer del PP i ara, amb la nova onada vintage, s’han passat a Vox... D’alguna manera, jo m’he mantingut on era: demòcrata radical, liberal i d’esquerres. Però ho dic sense gens d’orgull.

Crec que l’obra de Thomas ens va ensenyar (als qui teníem capacitat per aprendre alguna cosa) que, com deia Salvador Espriu, “el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.” En aquelles pàgines asèptiques, escrites per un historiador professional (i no per un Ricardodelacierva qualsevol), es consignaven els excessos d’ambdós bàndols, amb un respecte escrupolós pels fets. Els qui vam voler hi vam comprovar la gran distància entre la repressió a la rereguarda republicana (cruel però breu) i els crims atroços en la guerra d’extermini empresa per Franco, abans i després de l’abril del 1939.

A les classes de donya Encarna, més tard, estudiaríem per primera vegada la nova Constitució, article per article. Jo portava el text comentat per Ramon Tamames, en una edició de butxaca d’Alianza Editorial. Era excitant i captivador comprovar com, per primera vegada des de la República, el flamant ordenament legal reconeixia coses bàsiques, que el franquisme havia convertit en exòtiques: la llibertat d’expressió, el caràcter plurinacional d’Espanya, la diversitat de llengües, la subordinació social de la riquesa...

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
SIGUE LEYENDO

Tot va començar amb Hugh Thomas. Les discussions acalorades a propòsit de les seues dades irrefutables són ara, simplement, una figura nostàlgica. Però la lliçó de l’historiador, en temps de fake news i fets alternatius, continua sent insubornablement magnífica. És el que té l’adolescència: el que hi aprens, et dura tota la vida. I per a mi aquells anys, a més d’una lliçó de vida, van constituir-se en una impagable lliçó de democràcia.




Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Más información

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_