Notes sobre la “immersió catalanoide”

La notícia, fa no-res, assegurava que la Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS) ha confirmat la nul·litat parcial del decret de la Generalitat Valenciana que regula l’Oficina de Drets Lingüístics. L’alt tribunal ha desestimat el recurs de cassació presentat per l’administració valenciana contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV), de 22 de maig de 2020, que va declarar la nul·litat de ple dret de 12 articles del decret que regula el funcionament d’aquest organisme. Tot naixia d’un recurs del PP i l’Associació per a la Defensa del Castellà (sic) que es queixaven que l’Oficina defensava “només els drets dels valencianoparlants a expressar-se en valencià”, i deixava “desemparades” les persones castellanoparlants.

A l’endemà de fer-se pública la sentència, el president del PPCV, Carlos Mazón, va proclamar solemnement que “el PP continuarà recorrent als tribunals si és necessari per a frenar iniciatives com la policia lingüística de Puig”. “Nosaltres proposem -va afegir- una unió de convivència, sense imposicions, sense policies lingüístiques, sense països catalans, sense immersió catalanoide”.

Fins ací els fets. Ara explicaré la meua opinió. En primer lloc, em sembla una mica estrambòtic que els qui han forçat aquesta sentència del Suprem ho hagen fet al·ludint al “desemparament” de les persones castellanoparlants. Que les persones que parlen castellà (una de les tres o quatre llengües majoritàries del món) puguen arribar a sentir-se “desemparades” sembla un cas per al molt reverend Sigmund Freud o, alternativament, per al sempre amé Ramón María del Valle-Inclán. Si cada xicotet avanç de qualsevol dels altres idiomes hispànics ha de ser viscut com una amenaça pel gegant castellà… que Déu ens pille confessats.

Després tenim la reacció d’aquesta peculiar criatura meridional que respon al nom de Carlos Mazón. Un Zaplana bis, em sembla, que en el futur ens proporcionarà tants motius per a la hilaritat (o per a l’estupefacció/indignació, segons es mire) com el Zaplana original. Segons el flamant president del PP local, la tímida Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat respon a la lògica de la “inmersión catalanoide”. Bé.

En espanyol -única llengua que coneix Mazón i tots els Mazones que en el món són i seran- el sufix -oide té un matís clarament despectiu. Fins i tot resulta perfectament ofensiu. ¿I per què, ens podríem preguntar, per comentar una sentència judicial sobre un tema valencià Mazón ha d’insultar Catalunya o, alternativament, a tots els qui parlem català? Perquè la dreta valenciana, d’alguna manera, és com aquell personatge del film de Kubrick a qui se li disparava el braç, inevitablement, en una espasmòdica salutació romana (o siga, feixista). La pel·lícula a què faig referència, com haurà endevinat el lector, és Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (estrenada a Espanya com Teléfono rojo: ¿volamos hacia Moscú?). I el senyor Mazón, incomprensiblement, continua utilitzant l’anticatalanisme com si la societat valenciana d’avui dia s’assemblara en res a la dels alegres aldarulls postfranquistes dels anys 70.

En fi, ell sabrà. Per la meua banda, en tot cas, només puc afirmar que he sigut usuari de l’Oficina de Drets Lingüístics. I aquest ús que n’he fet ha sigut una experiència formidable, que m’agradaria compartir.

La primera vegada que hi vaig acudir va ser en març del 2018. El motiu de la meua reclamació va ser que, en anar a inscriure un llibre acabat d’editar en el Depòsit Legal, vaig observar que en la casella corresponent a “Idioma” es podia triar, entre altres opcions, entre “Valencià” i “Català”. Vaig proposar a la Conselleria que es canviara aquesta pèrfida amfibologia en favor de la fórmula que havia recomanat l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), valencià/català. I la Conselleria, rauda, em va donar la raó i va procedir al canvi.

La segona reclamació va tindre lloc al desembre del 2020. En aquesta ocasió, el motiu va ser estrictament particular. Havia cancel·lat una hipoteca que tenia amb el Banc de Sabadell i, a l’hora de formalitzar la corresponent escriptura, la meua notaria, a Borriana, volia fer-me creure que el document legal no podria ser en valencià. Al principi vaig pensar que era una broma o un lapsus, ja que jo mateix havia realitzat altres intervencions en la mateixa notaria en el passat en la llengua del país. Per això vaig deixar indicat quina era la meua voluntat, amb la cobertura legal escaient, sense més cabòries. Amb el temps, però, l’escriptura em va arribar en un perfecte castellà. Efectuada la protesta en l’Oficina de Drets, la notaria va tardar segons a oferir-me, gratis et amore, una còpia en valencià del document...

Aquests dos exemples demostren –crec- que l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana és útil i està ben fonamentada. Si ha d’adequar la seua actuació a la nova sentència, doncs endavant. Però relacionar la seua activitat amb una suposada “Inmersión catalanoide”... Es necessita ser un complet alienat o un torracollons memorable per a defensar aquesta teoria. Però alerta: ximples d’aquesta mena, ens poden arribar a governar. Fem el possible per evitar-ho, per fa.