L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, vint anys després

És especialment oportuna la publicació de Operació AVL, de Sergi Castillo (Vincle), ara que es commemoren les primeres dues dècades de la constitució de l’entitat. L’Acadèmia, en efecte, va començar a rodar l’any 2001. Venia precedida per un seguit de maniobres orientades a pacificar l’ambient lingüístic a València. L’arribada del Partit Popular al poder al País Valencià (1995) i a Espanya (1996) van fornir el context adequat. Eduardo Zaplana, flamant Molt Honorable de baix, va entendre que la pau a València li obriria el camí per a futures aventures polítiques. El llibre explica molt detalladament els seus acords secrets amb Jordi Pujol, Molt Honorable de dalt. Procedent de Cartagena, Zaplana sentia l’idioma dels valencians com una música de fons una mica estrident, mentre el seu cap –José María Aznar, que necessitava els vots de Convergència a Madrid- el solfejava “en la intimitat”. I Pujol, que sí que estimava amb convicció el seu vernacle, va veure-hi l’oportunitat. I la va aprofitar. A títol anecdòtic, anys a venir tant Zaplana com Pujol caurien en les xarxes d’Hisenda per la seua afició immoderada als paradisos fiscals...

La sentència del Tribunal Constitucional del 1997 (75/1997), que establia la naturalesa jurídica de la unitat de la llengua catalana, va precipitar l’operació. El paper de l’alt tribunal obria un reguitzell de resolucions de menor rang orientades a negar la separació legal entre “valencià” i “català”. El dilema, per als secessionistes amb una mica de trellat (una minoria, al capdavall), era pujar a aquell carro o resignar-se a anar a peu fins al final dels temps.

Tot va començar amb un seguit de consultes evacuades davant el Consell Valencià de Cultura (CVC), en 1997. L’ens presidit per Santiago Grisolía va convocar tota mena d’entitats relacionades amb la llengua, científiques o no, com a pas previ per a la creació d’una nova autoritat lingüística. Per aquells atzars de la vida, vaig participar en aquestes consultes amb una institució cultural que ja era valencianista als anys del franquisme. Hi vam defensar els postulats científics, d’acord amb la Universitat, però també la necessitat d’un diàleg polític. M’hi acompanyava una persona que amb el temps jugaria un paper important en la creació de l’AVL, Josep Palomero. Al dia següent de la compareixença, però, la premsa va destacar-ne un altre dels nostres socis, Enric Safont, catalanista històric i fundador d’Aliança Popular i del Partit Popular a Borriana. Sobtava a València que un conservador de pedra picada fora un defensor acèrrim de la unitat de la llengua, però això evidenciava la naturalesa del conflicte: tot el guirigall muntat des dels anys de la Transició es circumscrivia quasi totalment als límits del terme de la capital del Túria. La necessitat de l’Acadèmia era, fonamentalment, un afer estrictament municipal. Però el que passa a València, això és un fet, acaba repercutint en tot el país.

Com a pas previ a la constitució de l’AVL, Maria Consuelo Reyna va ser defenestrada (1999) del seu particular Völkischer Beobachter, el vell periòdic de Teodor Llorente des d’on va enverinar la Transició valenciana. En 1998, a més, desapareixia electoralment Unió Valenciana, el braç polític del secessionisme regionalista. A Zaplana li ponien fins els galls.

L’AVL es va crear integrant membres procedents de la Universitat i dels sectors coneguts com “blaverisme”, en principi contraris a la unitat de la llengua. La figura més destacada d’aquest darrer bàndol era Xavier Casp, l’antic adalil del catalanisme als anys 50 reconvertit en símbol de les teories acientífiques. Casp va actuar, al si de l’AVL, de Don Tancredo. Els seus seguidors, desconcertats, el van titlar de “traïdor”. Va dimitir com a acadèmic en 2002. Casp i els seus sequaços tenien una lògica infantil: es pensaven que escrivint “chiquet” en lloc de “xiquet” creaven un idioma nou...

Operació AVL és una crònica sense èpica dels avatars de la institució fins l’actualitat. Llàstima que, com a llibre, estiga farcit de solecismes i faltes d’ortografia elementals (es veu que el corrector de l’editorial estava de baixa), com un homenatge irònic a la matèria del volum. Un dels episodis que s’hi narren amb més vivesa és l’entrada de l’aleshores conseller de Cultura Alejandro Font de Mora en desembre del 2004 al ple de l’Acadèmia per a impedir la votació de la proposta d’una “denominació sincrètica” per a l’idioma (“valencià/català”). Font de Mora, de professió forense, hi acudí amb el cadàver de Xavier Casp encara tebi (havia mort l’11 de novembre). La seua autòpsia va ser taxativa i va revelar les tensions que encara patia l’organisme. Tanmateix, aquest acabaria a l’any següent emetent un dictamen on quedava clar, negre sobre blanc, que “valencià” i “català” eren dues denominacions de la mateixa llengua. I, d’aleshores ençà, alliberats de les servituds polítiques, els acadèmics s’han dedicat a fer els seus materials filològics sense pressa però sense pausa. Vint anys després, l’AVL és un òrgan blindat en l’Estatut que no depén del poder polític i es dedica a divulgar que podem escriure “aixina” igual que “així”. Si volem.

La moralitat de tot plegat és aquesta frase de Sergi Castillo: “Houdini era capaç de llevar-se una camisa de força penjat cap avall en un edifici. David Copperfield va fer desaparèixer l’estàtua de la Llibertat. Eduardo Zaplana va aconseguir que un mateix text sobre el valencià fora celebrat com un triomf pels catalanistes i pels blavers”. I ací pau, i allà glòria.