El somni del Hollywood català

L'abril de 1936 un exèrcit de nenes amb rínxols daurats desembarquen a Canaletes. 83 en total. Esperen per entrar a la sala Capitol. Hi ha nervis. Això és una guerra. Només una pot guanyar. Només una pot ser escollida la Shirley Temple de l'Estat. El premi és un viatge a Hollywood. La colla de clons de la primera nena-estrella de la història (Temple tenia 8 anys aleshores) tenen molt clar quin és el seu somni: "Vull ser com la Shirley Temple. Em sé tota la seva història. Voleu que us l'expliqui?". Sí, aquesta és la història, en flash-back, del dia que Catalunya volgué ser Hollywood.

L'home del 'cablegrama'. Abril de 1931. Palau de la Generalitat. Interior/dia. Una de les primeres coses que fa Francesc Macià després de proclamar la República Catalana és enviar un cablegrama. "Vull que tornis". El·lipsi. Agost. Arriba en vaixell des de Nova York. Primer pla: Josep Carner-Ribalta (1898-1988). Panoràmica: Novel·lista, poeta, traductor... Però, sobretot, home de confiança de Macià des dels fets de Prats de Molló. Tràveling: avançada dels viatges de l'avi per Europa i Amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Salta en una nova missió als Estats Units i l'atrapen: descobreix el cinema. Flash-forward. El Carner-Ribalta que desembarca a Barcelona treballa per la Paramount des de 1928. Pla detall: és un writer, un escriptor que adapta els diàlegs i les escenes dels films en llengua castellana per al mercat hispanoamericà. Porta vuit films a les mans i uns quants segons de glòria. Encadenat. Sap que les pel·lícules arriben a Catalunya i treu el cap com a extra. És la manera perquè la família, que és de Balaguer, el pugui veure.

El cinema és cabdal; no es repara en les 'despeses': primera escola de l'Estat a Barcelona, concessions franceses; decrets... Fins i tot es fa venir a un català de Hollywood, Carner-Ribalta

Només entre el 1933 i el 1934 a Barcelona s'estrenen 495 films, només 17 estatals La capital catalana comptabilitza un miler d'actors ocasionals: 15 pessetes per vuit hores La guerra civil va portar el darrer esforç, Laya Films: 108 noticiaris; 27 documentals

Comença el film. És cert: és el del llacet amb ulleres arrodonides que parla amistosament amb un altre senyor a Amor audaz (Cyril Gardener, 1930). Què tal? Film terrible sobre el post crac de 1929: diners, amor i un assassinat. Uf, quin guió. A això ha vingut Carner: a fer el Hollywood català.

El cinema o la vida. Anys trenta. Interior/exterior. Dia/nit. És a tot arreu, "s'ha introduït en la vida quotidiana, ha esdevingut l'espectacle més apassionant, ha capgirat les modes i els costums". Primer pla: la periodista Maria Luz Morales, una de les primeres dones a parlar del setè art, no separa cinema i vida. Et xucla. Enfoca aquí: la Mercè, abans de ser la Rodoreda, viu fascinada per les "vampiresses" del cel·luloide: Greta Garbo, Marlen Dietrich... i Josep Maria de Sagarra per Kay Francis o Mae West. Soroll de petons. I uns crits. Se senten unes passes i entra al pla el crític Sebastià Gasch proclamant que el cinema "ha tornat a néixer" amb els films de gàngsters "i el crepitar sec de les metralladores". És la banda sonora. Durant la República, el film més esperat és una superproducció: l'impuls definitiu a la indústria cinematogràfica catalana.

Desenfoca i enfoca. Aquesta és la història d'un somni amorós. Va néixer (1895) i al cap de poques setmanes Catalunya ja abraçava el cinema. Tot van ser petons i dificultats, però fins a la dictadura de Primo de Rivera Barcelona va ser el centre fílmic de l'Estat. Però a ell el fan marxar cap a Madrid. Es tornarien a trobar? S'ha de veure. La República comença amb 116 sales de cinema a Barcelona. Els ulls s'obren. La pregunta és als llavis de l'opinió pública: "Tindrem o no tindrem producció?". I El poeta Tomàs Garcés canta a l'amor: "Que no sigui, però, una il·lusió a punt de marcir-se, ans l'inici d'una gran realitat. El cinema en català no pot haver nascut en millors circumstàncies. Arriba sense lluita, com un fruit madur, tan natural!". La càmera es mou lentament i apareix a l'escena: Carner-Ribalta.

La proposició de Montjuïc. Gener de 1932. Universitat de Barcelona. Interior/dia. Pla general de tots els moderns de l'època: Josep Maria Junoy; Lluís Montanyà; Maria Luz Morales; Josep Palau, Guillem Díaz-Plaja... És el primer curs universitari de cinema que es fa a Espanya. Gairebé a Europa: només a Moscou se'n fa un. Barcelona i la seva universitat és, doncs, un pla contrapicat. A terra tothom parla de la "Proposició". Quina? La de Carner-Ribalta. La de "crear un Hollywood a Barcelona que seria una de les empreses més belles de la Catalunya renaixent. I en esmentar un Hollywood català, no cal dir que hom pensa en l'afortunada existència de l'Exposició de Montjuïc, la qual, complementada amb els variats paisatges de la nostra terra —Montserrat, Montseny, Costa Brava, Mallorca i Pirineus—, constitueix un dels emplaçaments per a estudis cinematogràfics millors del món".

Enfoquem. Catalunya plató natural. Enfoquem. Una indústria que donaria treball "a milers d'obrers". Zoom out: "Catalunya té una oportunitat magnífica per imposar la seva personalitat pròpia dins la cinematografia". Pla zenital: Carner sap que tots els països joves (Estats Units, la nova Rússia, Txecoslovàquia...) s'han construït simbòlicament amb el cinema. Construïm?

La càmera baixa del cel i es veu Montjuïc. Aquí hi haurà els Estudis Cinematogràfics de Barcelona, SA. Guió de Carner-Ribalta. Els 10 milions de pessetes de la societat els posen inversors barcelonins i sabadellencs (per exemple, l'industrial Ferran Casablancas). Tall. Els equips de filmació estan pactats amb la megaproductora alemanya UFA. Tall. Cal negociar amb l'ajuntament per instal·lar-se en un dels palaus de Montjuïc. Tall. Jaume Aiguader, alcalde de la ciutat per ERC, i Carner-Ribalta són amics. Però no. Segons el lleidatà Aiguader, "tenia por de ser acusat d'afavorir massa les iniciatives del seu propi partit". Però ara hi ha un gir de guió: Aiguader concedeix l'autorització al francès Camile Lemoine. Ell i Francesc Elías creen el 1931 els estudis Orphea Films (pioners del sonor) amb capital francès. Volen instal·lar-se a Barcelona perquè els productes els surtin més barats. El Palau de la Química de Montjuïc, per a ells. The End? No.

Al Vallès s'hi veu més. Juny de 1932. Sabadell. Exterior/dia. Primer pla: Carner-Ribalta somriu. Té deu milions de pessetes, raons, i el somni a la butxaca. La càmera fa una panoràmica horitzontal. Es veuen "41.000.000 pams quadrats" per a la construcció del "Hollywood català". Cap al Vallès, que s'hi veu més. Els plans són "detalladíssims". Aquí es crearan els estudis. Al voltant, una urbanització: el barri dels empleats, les residències dels artistes i directors, la zona d'esports, una Acadèmia de l'Art i de la Indústria Cinematogràfica. Canvi de pla. Els contactes amb les empreses d'Europa i Americanes fets. Els projectes de films culturals, turístics, documentals... I el guió fa un gir amb un tall dels que fan esquinçar els ulls.

Comença un muntatge en paral·lel. Hi ha gent que aquesta pel·lícula no els agrada. La premsa espanyola diu que no. Diaris com El Debate o El Noticiero sevillano inicien una campanya contra el Hollywood català. Primer pla: aquest Hollywood no és per fer pel·lícules sinó que "se preparan para dar una sensación de enorme pujanza apenas se apruebe el estatuto". Veu en off: Són els dies de debat de l'Estatut i la meteorologia és infernal. Muntatge en paral·lel. La premsa catalana parla d'"enveja" "fòbia", de "les coses dels catalans". Salt temporal. La càmera ensenya les diferents iniciatives que naixeran a l'Estat espanyol, com Cifesa a València, o la continuació d'Orphea a Barcelona: totes voldran imitar l'estructura del Hollywood català. Per què aquest final? El públic no l'entén. Es frena per motius de pressió política? Econòmics? Què passa? S'anuncia una tercera part.

Gènere clàssic: la tragèdia. Abril de 1933. Palau de la Generalitat. Interior/dia. Hi ha una trama oculta que no s'ha vist. Carner-Ribalta, des que posa els peus a casa, no deixa d'insistir a l'amic, i conseller de Cultura, Ventura Gassol, perquè tiri oficialment endavant el cinema. Són seqüències fora de camp. El primeríssim primer pla arriba amb el decret (15 d'abril de 1933) de "Creació del Comitè de Cinema de Catalunya". És l'evolució institucionalitzada del Hollywood català. Fora camp. Darrere, l'assessor, l'spin doctor, Carner-Ribalta. Fa parlar al conseller Gassol en roda de premsa: "Un dels factors més influents en la vida col·lectiva és avui indubtablement el cinema". Mentre xerra es veuen els diferents plans picats de l'ambiciosa obra: cinema pedagògic i cultural; el cinema comercial i econòmic; films de turisme; la producció professional i amateur; la creació d'una cinemateca i l'Escola de Cinema de la Generalitat. Sinopsi: hi ha una Catalunya real, també hi ha d'haver una Catalunya fílmica. Catalunya ha de poder ser vista perquè el món sàpiga que existeix. S'acaba la seqüència.

Comença la trama del Comitè. Què es pot veure? Això. Panoràmica: projecció de films en escoles, ateneus, hospitals, fàbriques... producció de films educatius (El país de l'avellana, Gent de muntanya, El moviment demogràfic a Catalunya); creació d'una cinemateca; relacions amb productores i distribuïdores del país i de l'estranger; relacions internacionals; foment del cinema amateur com a primer pas cap al comercial; l'intent de fer l'Escola de Cinema vinculada a l'Escola de Treball i Escola Industrial... Molt per a poc temps. Perquè aquest és un guió de gènere clàssic: la tragèdia. Els Fets d'Octubre de 1934 marquen un primer The End. Fos a negre.

The End? Abril de 1936. Barcelona. Exterior/interior. Dia/nit. Bé, a tothora i a tot arreu. El somni no ha mort. L'espectador, el ciutadà, té fam de fantasia. Entre el 1933 i el 1934 s'estrenen a Barcelona 495 films (només 17 estatals). I del 1927 al 1934 hi ha 14 films (comercials) on el català és present d'alguna manera. La indústria coixeja però la ciutat és un plató nerviós. Els clons de Shirley Temple no són una anècdota d'un altre planeta. Existeix "el món del cinema barceloní", aquell que comença "després de veure un centenar de pel·lícules i d'haver llegit unes quantes revistes cinematogràfiques, la gent, especialment la gent jove, arriba a una terminant conclusió: jo seria una gran figura del cinema". Per encadenat, imatges d'aquesta munió de gent que espera.

És un exèrcit de somiatruites: els estudis de cinema reben un centenar de cartes diàries de gent que vol ser actor o actriu. Tràveling: es compta que la ciutat té un miler d'actors ocasionals. Són extres que salivegen per tocar un bocinet de pla de film. Tota una indústria. Se'ls sol pagar 15 pessetes per vuit hores de feina, amb vestit de carrer. Amb vestit de nit, 20 pessetes. Això és Hollywood! Les acadèmies de cinema també fan l'agost. En dies de febre de cel·luloide s'hi inscriuen seixanta persones cada dia. Totes somien desbancar Clark Gable o Joan Crawford, o... Fos a negre i a roig. Què ha passat?

Paradoxalment, la guerra civil fa més visible i internacional la llavor del Hollywood català. Però ara és un altre gènere. Pla general: l'innovador Comissariat de Propaganda de la Generalitat (dirigit pel periodista Jaume Miravitlles) té un enginyós i efectiu braç audiovisual: Laya Films. Productora i distribuïdora encarregada de guanyar la guerra de la propaganda. La feina és èpica i amb la dalla del contrarellotge: 27 documentals, 108 noticiaris. Es fa més del que realment és possible. Es veu Catalunya al món.

Muntatge en paral·lel. Carner-Ribalta és Comissari d'Espectacles de la Generalitat. S'ocupa del cinema. No l'abandona. Cinema adequat a la guerra. Gir de guió de film de por amb encenalls de sang. La CNT-FAI, que controla el Sindicat d'Espectacles, està contra la seva política. Un dia, sortint d'una estrena, li disparen. Un avís. Fuig a l'exili. Fos a negre brutal, bestial. Després comença una altra pel·lícula: El dictador que no és Chaplin. El pa negre de la postguerra. El país de llum d'espelma. Flash forward. Carner-Ribalta va viure i morir a Califòrnia. Les imatges s'encadenen: la llavor del Hollywood català, la molla del que després ha estat Pa negre.