"Escoltem música pseudoamericana"

Jordi Soler Galí, Toti Soler (Vilassar de Mar, 1949), és un referent de la música catalana i mediterrània. És un guitarrista superdotat que ha traspassat la frontera de l'instrumentista virtuós, ja fa temps, per esdevenir un compositor que sempre s'ha de tenir en compte. A més, la seva biografia l'ha fet mestre en l'art de musicar poemes, tradició ben nostrada que amb el temps va perdent adeptes, excepte honroses excepcions. Amb tot, Toti Soler presenta Raó de viure (Satélite K), un recull de 14 peces delicades, treballades, amb poemes de Miguel Hernández, Pere Quart, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit i Joan Vinyoli. També "hi ha una cançó de l'Ovidi, i jo hi canto, sóc un músic que de vegades canto". L'Ovidi Montllor, sempre present.

El mètode de Toti Soler és "no fer un disc pensant en el disc" i afegeix: "Jo gravo música. Si en surt una cançó, surt i ho poso en un calaix". En aquest disc les cançons estan madurades de temps, ha tingut paciència i també l'ajuda de quatre intèrprets femenins: Sílvia Pérez Cruz, la quasi desconeguda Luisa Oswaldo Cruz, Montse Vellvehí —"que està esplèndida"— i Laia Soler, la seva filla, que ja havia participat en altres treballs en els cors.

Soler apunta que fer "un disc per any està bé, em trec les ganes de sobre, i també va bé perquè no s'oblidin d'un en aquest país que no té me-mòria". El 2005 va rebre el Premi Nacional de Música però no està gens content de la situació de la música catalana, i molt menys de la política cultural. Soler assenyala amb el dit: "La desinformació ha funcionat molt bé. Ja des dels 80. Amb una manera de fer i també amb una manera de primar certs noms. Això ja ho va profetitzar Ovidi Montllor llavors".

El músic de Vilassar és dur en el seu judici: "La democràcia no ha millorat la vida cultural. Als 70, amb tot el que passava, hi havia curiositat, una gana cultural". Avís per a navegants polítics: "La cultura és l'essència d'un poble", subratlla Soler.

No costa gaire que aquest músic per antonomàsia hi digui la seva, no cal gratar gaire. "Que som americans? Ho dic perquè ho sembla. Se senten molt mediterranis [els responsables de la cultura pública], però no en noto l'essència. Escoltem música americana o pseudoamericana", en referència a les emissores del país, tant de ràdio com de televisió.

I més. "Els músics de la meva generació no sortim a la televisió o a la ràdio. Però veiem publicitat en televisió pública de segons qui i és un insult", lamenta, vehement però calmat. No és un cop de geni, fa temps que ho pensa. I es pregunta: "On és Feliu Gasull o Jordi Sabatés, per dir-ne alguns? Jo he tingut una mica de sort encara, si se'n pot dir així. Els responsables culturals tenen molta culpa en aquesta situació". I als que estiguin en desacord amb ell, els avisa: "No és cap honor ser el cantant del règim". Relaxa el to i admet que està "molt desconnectat de la realitat" i que a la seva casa de Palau-sator (Baix Empordà) només escolta "música del segle XVI o jazz".

Sobre si es considera perfeccionista, respon: "Home, sí que sóc dels que corregeixo si veig alguna cosa que no està bé, però necessito també desconnectar de tanta informació". I dóna una clau: "Crec en els silencis: és per on s'escolen els sentiments, els pensaments".

Un altre tòpic sobre Toti Soler: "Si sóc un virtuós? Has de saber poder tocar l'instrument per poder oblidar l'instrument", apunta amb modèstia i agrega que "hi ha qui fa exhibicions, això no és música". Amb un punt irònic afegeix: "la imperfecció és magnífica". Ben rialler, Toti Soler confessa que "sempre" ha estat un "solitari", fins i tot admet ser " un monjo a estones", i el seu sacerdoci, la música, la bona música.