Nadal abans de Nadal

Nadal sempre és Nadal? "Ai, aire d'aquesta nit!", escriurà Josep Maria de Sagarra al Poema de Nadal. L'aire de Nadal sempre ha estat el mateix? Repassem des de finals del segle XIX fins als anys 30 com ha respirat la societat catalana el Nadal: les felicitacions, els àpats, els pessebres, les vacances, les festes, els regals... Només un tast fugaç, perquè "Si et penses caçar l'estrella / no vagis baladrejant, humiteja't la parpella / amb tres llàgrimes d'infant, / ajup-te fins al temps que eres infant". És Nadal.

Us desitgem Bon Nadal! Bon Nadal! El 1877 Artur Cuyàs i Felip Cusachs ens felicitaven el Nadal des de Nova York. Vivien allà, però el català és una bèstia que s'enyora i per plorar paraules van crear la revista La Llumanera de Nova York. En plena nostàlgia veuen que als Estats Units i a Anglaterra la caritat es practica "en aquest temps d'una manera admirable", "gràcies a les històries, contes i rondalles de Nadal que ha escrit Charles Dickens". La literatura era la televisió de l'època i s'ensenyava als nens a ser generosos, a fer regals, a donar almoines als pobres, donatius als hospitals... I aquí? No ens va caldre cap Dickens.

El 1929 el setmanari 'Mirador' demanava fer "un estudi seriós dels pessebres catalans"

L'1 de gener de 1900 hi havia un dubte metafísic: "som al segle XX o al XIX?"

Aquí estem a tot arreu, per això D'ací i d'allà recorda el 1929 que "el costum de fer en aquesta diada obsequiosos presents, generalment els superiors a persones d'inferior categoria social", ja venia del segle XIV. Per tant, els catalans ja duien la torxa de la innovació en caritat. Tot anava bé fins que a mitjans del segle XIX va arribar "una mena de calamitat pública": les felicitacions. Als anys trenta el diluvi de targetes arriba a ser "una veritable plaga".

Diferents formes i figures però només una expressió: "Bones festes de Nadal". I el perill: "aquest núvol de targetes a manera de bitllets pagadors al portador, que declara la guerra a les nostres butxaques". No s'acaba mai: el sereno, el repartidor del diari, el cirabotes, l'aprenent de sastre, el sabater, el del cafè... "És a dir, n'hi ha per morir-se". Per caritat: Bon Nadal!

El debat pessebrístic. El pessebre és una cosa molt seriosa. La colla modernista (Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol...) convidava el 1899 els lectors de la revista de caça i pesca, Pèl&Ploma, a veure el seu pessebre, però "al moment de reunir les figures ens hem trobat que ens faltaven galls, bous i esquelles". No passa res: el pessebre és omniscient i omnipresent a la societat catalana. Fins que arriba el dia. El 1929 el setmanari Mirador reclama que "caldria fer un estudi seriós dels pessebres catalans". Els entomòlegs del pessebre proposen una tesi revolucionària: la diferència entre els pessebres barcelonins i els de la resta de Catalunya. La raó? La meteorologia.

Al pessebre barceloní hi ha "la nostàlgia del clima africà", per això hi ha "les palmeres, atzavares i figures de moro a l'arboç i al boix grèvol propi de pessebres de pobles de muntanya". Però no tot es queda en la flora. Anem a la fauna. Què hem de dir de les figuretes? Això és "més complex". Cal "analitzar la quantitat de poble i de barcelonisme". El centralisme artístic dels escultors barcelonins té molt per dir aquí. Però, tot es mou perquè estem en dies de socialització pessebrística. Passem de l'art a les figuretes "a preus populars". Mireu les palmeres de clima desèrtic de suro, a quatre pessetes. Per menys de cinc duros tens tot un poble exòtic. Però què és moda al pessebre pop? La figureta d'un capellà a cavall d'un ruc, "el primer personatge no pagès que ha comparegut als nostres pessebres". I barat, entre una i dues pessetes. Per tant, ja s'assenyalen les tendències a la passarel·la prêt-à-porter de Santa Llúcia: "i després dels capellans ja han sortit uns urbans, i tot fa suposar que els pessebres evolucionaran cap a un camp caricaturesc molt més extens". Profètic.

Pantagruèlics i afamats. Pantagruèlic. També es poden menjar adjectius. Els dinars de Nadal són sempre pantagruèlics. El 1877 (La Llumanera de Nova York), obries la boca i entrava "lo tradicional gall dindi, i del seu ventrell ix lo farciment de botifarra, prunes i olives, com el ventrell del cavall de fusta isqueren a Troia els soldats grecs". La guerra de l'estómac sempre té víctimes. Mireu per la finestra, "mentre vosaltres mengeu lo gall, potser en lo mateix carrer hi ha un pobret que és mor de fam". Però passen Nadals i... "A riuades entren a la ciutat les viandes suculentes". És el 1904 i tothom saliveja. El periodista Josep Pou i Pagès (El Poble Català), relata la invasió per terra, mar i aire: "Talls de bou en salses exquisides, peixos daurats mossegant-se la cua, tots els refinaments de la cuina casolana i forastera; no oblideu l'aviram apariat en sàvies combinacions, ni les bèsties bosquetanes de carn tendra i flairosa, ni el gall tradicional, el gall farcit de tota mena de bé de Déu que aromatitzen les suculentes tòfones". La biodiversitat de la teca esclata, però el gall ni tocar-lo. I com ho mullem, això? "Vi, de València, Tarragona, porteu garnatxa de l'Empordà, malvasia, Burdeus, Sauternes, l'espumós xampany.... Tothom menja heroicament per celebrar la naixença del Déu humil, amic dels pobres". Sí? Mireu per la finestra: "En els tristots suburbis de la ciutat, immensa i orgullosa potser mor de fam i de fred acabat de néixer el Crist desvalgut".

Passen els anys i... pantagruèlic al quadrat. Senyores i senyors: "Tot anuncia una fartanera col·lectiva". Si el fum és indici de foc, el Nadal cada cop es veu de més lluny: "Les fires de pessebres i el mercat d'aviram animen els llocs més cèntrics. La Boqueria i els altres mercats anuncien una festa pantagruèlica. Els automòbils van plens de paquets, els capons treuen el cap per les finestres dels taxis" (Mirador, 1929). I què hi porten? Capses de tabac i paquets de torrons lligats amb cintes, galls dindi, pollastres, xarcuteria de tota mena, melons, pinyes d'Amèrica, raïms, vins i xampanys.... i Rac-rac: "La tarda de Nadal la ciutat fa la digestió, els carrers són deserts". I l'endemà Sant Esteve, i Cap d'Any i Reis... Mentre masteguem si és cert que durant aquests dies "el material ha ofegat l'espiritual en tots els aspectes". Rac-rac.

Del corral a l'esquí. El 1877 els corrals eren un destí molt sol·licitat: "Per Nadal cada ovella a son corral". Un clàssic de la temporada. Però el Nadal també és temps que els "nois ixen d'estudi per anar a casa a passar les vacacions". Vacances! Del corral a... la muntanya. El 1924 l'esquí és un dels esports de moda i, la Molina, un dels destins de vacances hivernals. Acaben d'obrir l'estació i el tren ja hi arriba. Ideal. El tren "vessa" d'esquiadors amb "jerseis virolats". Arriben i "l'espectacle enlluerna". Baixada. "La vall i els cims us obren els seus secrets, i aquella llum morada que la neu quan l'esguardeu massa, posa una aurèola a les figures". Formigues de colors esgarrapen la tela blanca. Després a descansar al Xalet de la Molina, que pot "estatjar un nombre crescudíssim de persones". I si sou de possibles, doncs "els privilegiats de la fortuna es troben a Saint Moritz i a Chamonix", per practicar els esports de neu i per deixar-se veure. Perquè a Europa el Nadal "és un paisatge límpid i geliu com una postal de Suïssa amb colors i tot". I per Nadal tot s'atura: els parlaments, els ministres es dispersen, les borses de tot el món fan el mort, no hi ha notícies. Bé, sí... "Encara que us tanqueu a casa amb pany i clau sentireu passar el Nadal". Que no fa vacances.

Bon any nou! L'1 de gener de 1900 hi ha un dubte metafísic: "Som al segle XX o al XIX?" Això es preguntaven els modernistes de Pèl&Ploma tornant del réveillon: amb les seves capes, barrets, barbes, la pols i la cendra del XIX. Això sí, van felicitar l'any amb sis idiomes. No fos cas que l'any i el segle que començava no ens entengués. Per tant, rebost d'"alegria i gatzara" des del dia dels Innocents. Al 1920 la premsa anava forta amb les innocentades. Molts barcelonins s'aplegaven al moll vell per veure una immensa balena que deien que s'acabava d'encallar a la vora d'una taverna. I pujaven al terrat carregats amb vidres fumats i ulleres per veure un eclipsi impossible. Alguns potser ja anaven gats. Atenció a la dada de La Veu de Catalunya: el 1934 es van beure a Catalunya 1.082.711 litres de xampany, és a dir, "una botella per cap". Ampolles que es bevien a casa, però també als restaurants, les festes... de Cap d'Any. Bon any nou! Si fem la festa a casa als trenta ja és moda la gramola automàtica. Carrega de 15 a 20 discos. Només cal prémer el botó elèctric i tot sola ens posarà blues, tangos, valsos, xarlestons... Si volem fer el réveillon fora de casa a Barcelona tenim el Royal, a les Rambles, el Majestic, de passeig de Gràcia, amb sopar, "bonics presents", ball i "cotilló fins a la matinada". Ep, es reserven taules fins a les vuit de la nit. Després sortim, oi? Pel carrer Nou, o el Paral·lel, trobem colles amb botelles cantant, és "l'espectacle atabalador d'una multitud espessa i desentrenada profanant la gràcia finíssima de les hores nocturnes", escriu Josep Maria Planes el 1930. I on anem? Al Suís, al Colón, a l'Excelsior o a la Maison Dorée.... Obriu la porta i veureu "esmòquings, senyores en gran soirée, xampany, ostres, jazz, xivarri, atmosfera carregada..." Feliç Any! Tot ha passat com un glop de copa de cava. Tindrà raó Planes: "El bon noctàmbul, aquestes nits de Nadal i de Cap d'Any no es mou de casa". El professional de la nit surt cada nit.

Estimats Reis d'Orient. Estimats Reis d'Orient... sóc un nen de, més o menys, finals del XIX i principis del XX, què em dureu? Doncs els Reis tenien un gran sentit economista. Obre el regal: sabates i vestits. Ja. Objectiu: vestir-te. Sí, fill, és així. Si els pares, perdó, volem dir els Reis, són una mica lletraferits, ja que un cartell, o "uns daus que contenen tres o quatre abecedaris". Llibres? La cosa no anava més enllà de les faules il·lustrades. Molt bé, però als nens que han de ser "homes de demà" què els porten? Només poden ser capellans o soldats, per tant "els Reis omplien de capelles i casulles a l'un i de sabres i espases i soldats de plom als altres". Després tenim els gèneres clàssics i unisex: la reina, la pilota i la baldufa; les bales de pedra i de vidre. Ah! I les xiques? La nina! Ja diuen "papà" i "mamà" i es deixen "vestir i despullar", tenen "baguls plens de roba i cuines molt primitives."

Però un dia aquells infants es van fer grans i van veure que els Reis portaven regals als seus fills. Pares i mares, "res no commou tant un infant de 1930 com els sistemes de locomoció": autos, trens elèctrics, transat-làntics, avions... Els nens ja tenen inserit com un xip el ritus de pas de la joguina. Pel periodista Manuel Brunet, "als tres anys els nostres nens van en autopatí, abans de tres i mig evolucionen perfectament en patinet i van en tricicle, i a quatre menen per les avingudes dels parcs uns automòbils que poden fer deu quilòmetres l'hora". I elles? Elles, les nines han evolucionat tant "que han perdut l'encantament de nina i si goséssiu les petonejaríeu". Nines de tot el món. Els aparadors estan a punt de rebentar, "els apotecaris són els únics botiguers que encara no s'han decidit a vendre joguines". Cavalls, patinets, óssos... governen el carrer durant quinze dies en un "infantilisme que és un gran sedant". Gràcies, Reis d'Orient