Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Fons amb finestres

A la plaça Folch i Torres s'ha construït un grup d'habitatges que forma el nou fons de la plaça. Des de feia molt de temps, tenia un aire inacabat precisament per les edificacions que ocupaven aquest costat, el més visible, ja que la perspectiva l'afavoreix. El pas del temps ha fet que el fons semblés esperar un destí millor, pensin per un moment si no en l'Institut Milà i Fontanals i la façana simètrica als dos costats de la tribuna del principal, la marquesina i els laterals lleugerament desplomats cap endavant, hauria proporcionat al fons de la plaça un aire oficial excessiu. En canvi, en un lateral, l'efecte impositiu queda corregit.

El nou edifici té més mèrit si tenim en compte que ha interpretat el que l'envolta, ja que n'ha convertit el volum en un material sensible per als veïns i algunes de les decisions preses al respecte són l'expressió d'una intuïció urbana remarcable. La formació d'una cantonada reculada on es troben els carrers Lleialtat i Carretes n'és un. Una altra d'aquestes acomodacions del volum a l'espai que ocupa és tot al llarg del carrer Lleialtat, on l'edifici que ens ocupa retira la façana a partir del primer pis, donant lloc a una distància més còmoda entre les finestres dels veïns del carrer, deixant entrar més llum i anticipant la visió de la plaça quan avancem en aquella direcció.

El nou edifici de la plaça Folch i Torres ha interpretat allò que l'envolta

Les finestres són importants perquè són la traducció del sentit de l'arquitectura

La manipulació del volum més interessant i decisiva és la que té lloc a la seva façana de la plaça del costat de l'Institut, sobre el carrer de la Reina Amàlia. El volum general s'hi treballa per donar lloc a una entrada alineada amb la façana de l'Institut, i d'aquesta manera deixa aparentment exempt el volum principal que s'encara a la plaça amb la seva façana blanca i regular. Aquest recurs es fa evident quan ens adonem que l'edifici continua pel carrer de la Reina Amàlia acoblant-se a les façanes de les velles cases. De fet, aquí hi ha el punt més destacable ja que sembla que l'edifici hagi trobat més útil partir-se per formar una cantonada que no pas prolongar la seva façana al llarg del carrer. El resultat és una mena de cantonada de col·laboració entre l'edifici, l'apèndix de l'edifici i l'aresta de l'Institut. A aquestes operacions sobre el volum que el matisen esgraonant-lo, s'hi afegeix la presència d'un cos quatre plantes més alt que sobresurt darrere de la façana principal. Un cos que milloraria si l'alçada del darrer ampit fos menor i les polseres laterals iguals, per fugir de l'aspecte que l'assimila a la retòrica moderna. Aquest cos atorga profunditat i perspectiva i sembla haver-se pensat a l'escala de la plaça per ser vist des del seu punt més alt, sobre la Ronda.

Totes aquestes manipulacions del volum prenen un significat precís a partir de les finestres ajudades expressivament pel color blanc que les dibuixa més bé. Finestres regulars, aparentment iguals, però en les quals podem descobrir variacions sobre la seva idea bàsica. Petites diferències en la manera de col.locar la fusteria metàl.lica, ajustos en la grandària i algun caprici en forma de tribunes o lògies. Les finestres són importants perquè són la traducció del sentit de l'arquitectura. Si ho pensem, els nostres carrers i places estan fets de finestres, finestres que donen escala i permeten pensar en la casa on són. Hi ha molts exemples, però pensin en un artista com Edward Hopper i no podran imaginar la ciutat sense finestres.

Ara la plaça llueix diferent i acusa de manera evident el seu nou estatus i és una de-mostració palpable que són els edificis els que configuren l'espai públic. El cas resulta exemplar també per veure el que va representar l'arquitectura de les places barcelonines dels anys 80 que tractaven de posar ordre amb pèrgoles i artefactes. Ara es podria prescindir de la pèrgola del fons de la plaça, perquè ja en té un i de molt bo. Aquells elements van fer un paper, com els ferros que posem a les dents dels infants, però ara haurem de començar a pensar en treure la ferralla que sobra, i potser, quan la cosa ho permeti, reformar els nivells d'aquest espai per lligar millor l'Eixample i el Raval en aquell punt i eliminar el balcó de la Ronda.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de diciembre de 2011

Más información

  • ARQUITECTURA