Pel forat de la Història

No sé què ho fa, però últimament sembla que no sigui possible —trobar a les lletres catalanes si més no— una novel·la que no vulgui ser “històrica”. Una dèria similar a la dels llibres de cavalleria al segle XVI, que tant va enfarfegar un tal Cervantes.

Fins i tot un factòtum de la novel·la negra com Andreu Martín (Barcelona, 1949) ha provat de combinar la seva acreditada fórmula criminal amb l'estupefaent de la Història a Barcelona tràgica (2009) ("tràgica" per la Setmana Tràgica de 1909, és clar). Ara persevera en tal combinació a Cabaret Pompeya (Edicions 62), que ha rebut el Premi Sant Joan Unnim.

En aquest cas, Martín mostra l'itinerari vital de tres amics nascuts amb el segle XX, Miquel, Víctor i Fernando, que recopila el fill d'aquest últim al 1975 a partir dels testimonis orals o escrits que aquests li proporcionen.

A 'Cabaret Pompeya' Andreu Martín fa servir tres obrers per repassar el segle XX

La febre historicista dissol les prestacions més preuades del gènere negre

Aquestes tres vides serveixen a l'autor per repassar el segle d'una Barcelona que n'és l'escenari principal, en concret des dels ulls de tres obrers que sobreviuen al seu origen i a les turbulències del seu temps, treballant com a estibadors del port, tocant el bandoneó, muntant una taverna o en l'espionatge policial. Aquest perfil permet a l'autor apropar els seus personatges, a l'anarquisme i a la vida canalla tan candent llavors a la ciutat, fins a veure's immersos en les convulsions de l'època.

És per això que la narració tractarà d'enfilar tot el reguitzell d'estacions del viacrucis del segle XX català: Setmana Tràgica, pistolerisme, dictadura de Primo de Rivera, adveniment de la República, Guerra Civil, postguerra, Segona Guerra Mundial... i, fins i tot, la mort de Franco.

A Cabaret Pompeya (estrany en l'autor) l'argument tendeix a ser uniforme, per més accions que presenti. És cert que hi ha fets excitants: algun perill, una mica de pit i cuixa, algun tret, uns quants morts... Però això no supera la monotonia general i la falta d'aquell objecte culminant tan trempador a la novel·la negra. Allò que Martín sap despertar esplèndidament a Barcelona connection (1998), també a la memorable sèrie juvenil de l'inspector Flanagan o als crims en clau de jazz dels tres blues (2006-2009).

La fal·lera historicista es concreta en escampar explicacions sumàries de gairebé tots els fets emblemàtics de Barcelona (també d'Europa) al segle XX. Una informació que agrairà el lector que no n'estigui gaire avisat, és clar. Però a vegades són notícies massa òbvies o massa lleus i, a més, la necessitat de fer passar els personatges i el relat pel forat de tants fets principals fa que l'encaix entre trama i decorat històric sovint quedi forçat. Despertant en el lector la sospita d'avançar per una aparent novel·la negra a on s'interposen els retalls d'un llibre de text sobre Història.

Tanmateix, res d'això desfà l'encant per qui busca que el fiquin en les sabates d'uns personatges que toquen amb els dits la Història més propera, a través d'una narració sense gaires sotracs i disposada amb força senzillesa. Ara bé, que també li haurà d'agradar l'extensió, perquè l'autor necessita 655 pàgines per acumular tants esdeveniments i peripècies. Ben mirat, potser masses pàgines per no intentar dir allò que es vol dir d'una manera una mica més inusitada.

En qualsevol cas i estant en les mans de qui està el lector, el beuratge d’aquesta novel·la passa, és clar, però pot deixar un regust un xic agredolç. La febre historicista o potser la multiplicació d’accions i la macrocefàlia del relat acaben per dissoldre les prestacions més preuades del gènere negre: aquella golafreria que tensa i desboca el lector de principi a fi. Martín aconsegueix a Cabaret Pompeya fer història, però dispersa la intriga negra.