Crisi de la filosofia

A la Diagonal de Barcelona hi ha una placa que recorda que a l'edifici del davant hi va viure molts anys el filòsof Manuel Sacristán. És en un parterre de la vorera perquè els veïns van rebutjar que es plantés a la façana. Potser van imaginar que l'evocació d'un pensador tan potent com Sacristán faria que baixés el preu dels habitatges. És sabut que el gust pel pensament no és el distintiu principal de la burgesia catalana (tan propensa a parlar castellà, si cal).

De tant en tant, la placa desapareix i no pocs van malpensar del veïnat. Injustament: el que passava, diu ara l'Ajuntament, és que la placa era de metall, producte que té bona sortida al mercat i, alguna vegada, algú l'agafava per tal de menjar aquell dia. És a dir, que la realitat confirmava les raons que van dur Sacristán a considerar que el marxisme explicava els conflictes socials millor que altres teories i suggeria solucions més adequades. O potser es va equivocar i ja no hi ha conflicte social d'interessos, ni pobres ni rics ni res que s'hi assembli.

L'Ajuntament recorrerà a les noves tecnologies per evitar més robatoris de la placa. Hi ha un material plàstic que imita el metall, de manera que es farà servir en el futur. Així, Sacristán serà recordat sense haver de posar-ne una de nova cada setmana. Com diria El Roto, la tècnica en contra dels pobres: ja no poden refiar-se del que roben. Marx va dir que la funció del filòsof no era comprendre el món sinó canviar-lo. Canvis ja n'hi ha hagut, però segueixen beneficiant els de sempre.

Ara que ho penso: Déu ha mort, Marx ha mort, la Filosofia ha mort i jo mateix tinc aquest matí una mica de mal de cap. No és estrany que la filosofia estigui en crisi. I això sí que no ho arregla el Banc Central Europeu.