Vigència de Plutarc

Ens faria molta il·lusió considerar que els autors de l'Antiguitat que més influència van tenir sobre les lletres medievals, i després les renaixentistes, van ser Plató o Aristòtil. Però la cosa no va anar així. Aristòtil va ser un redescobriment dels àrabs a la baixa edat mitjana, i, de Plató, els segles medievals només en van conèixer, directament i no per al·lusions, el Timeu i el Menó. Altra cosa va succeir quan l'obra platònica, deseixida dels seus propagadors Porfiri o Plotí, va ser traduïda per Marsilio Ficino, i d'altres, cap al final del segle XV. No: l'autor més llegit durant els primers i els últims segles medievals, i encara durant els segles d'or de la renaixença europea, va ser Plutarc, de Queronea (ca. 45-120): així ho acrediten les citacions i gloses constants d'aquest autor grec i romà que es troben a les Nits àtiques, d'Aulus Geli, les de Màxim Planudes a l'Imperi Bizantí, les de Jacques Amyot a França —que el va traduir in extenso—, i, per fi, les de dos autors majors de la literatura ja moderna, com Shakespeare i Montaigne: aquest darrer, farcint els seus Essais amb tantes citacions de Plutarc com aquest havia farcit les seves dues obres majors, les Vides i les Moralia, amb textos de la seva tradició, l'antiga. Tan important va ser Plutarc durant tots aquests segles, tant de prestigi va tenir en els autors de l'Humanisme que, quan Francesc Cambó va impulsar la gloriosa col·lecció Bernat Metge, no va trigar a demanar a Carles Riba (si no li ho va exigir) que traduís les Vides paral·leles —sempre he pensat que a Cambó li hauria agradat que figurés, en apèndix d'aquesta obra clàssica, una comparació entre la seva vida i els seus fets amb els fastos i les gestes polítiques de Simón Bolívar, de Churchill o del general De Gaulle.

"Plutarc ja ens alerta dels mals dels polítics: de la disbauxa a l'enriquiment il·lícit"

Fa poc l'editorial Adesiara (Barcelona, 2011) ens ha lliurat, en edició bilingüe, dos dels opuscles que formen part de les Moralia plutarquianes —que trobareu, senceres, a l'edició angloamericana de la Loeb Classical Library, i en castellà a l'editorial Gredos—, és a dir, els Consells sobre política i A un governant incompetent (de fet, "inculte" en llengua grega; però la paraula "incompetent" li escau igualment, o més encara).

Tant com serviran aquests opuscles per afilar la consciència dels que es dediquen a l'art de la política (avui, una ars més que mai, és a dir, una tècnica; ja no un saber adreçat a la prosperitat material i espiritual de la ciutadania), hauria servit una tria de Les lleis, de Plató, o la Constitució d'Atenes i la Política, d'Aristòtil; però també és cert que Plutarc, que, de fet, és un moralista nat —i, d'aquí que Montaigne el preués tant i tant— serveix més que ningú al fi que, possiblement, ha animat els editors catalans a oferir-nos aquesta edició: la política s'ha tornat enormement corrupta —vegeu les gresques eròtiques del senyor Berlusconi i vegeu el cas Gürtel o el cas Palma Arena, en el qual estaria implicat, segons els indicis, el Duc de Palma mateix, tan alt, tan guapo, tan deportista i, aparentment, tan bon minyó. No resultarà balder, doncs, que els homes i dones que es dediquen al regiment de la res publica llegeixin amb atenció tot el que ens diu Plutarc en aquests dos assaigs, ja cap al segle II de l'era cristiana, però empeltat de saviesa grega.

En efecte: "En primer lloc, a la base de l'activitat política hi ha d'haver [...] una determinació basada en el bon judici i el raonament, i no pas en un rampell provocat per un buit afany de glòria"; "¿Que potser les ciutats no criden a governar també els qui viuen de manera escandalosa i disbauxada?"; "Despulla't de tot afany de riqueses i de diners [...] pensant que qui s'apropia diners públics roba dels santuaris, de les tombes i dels amics, amb traïdoria i amb fals testimoniatge; és un conseller deslleial, un jutge perjur, un magistrat corrupte: senzillament, comet tots els delictes imaginables".

Benvinguda aquesta excel·lent edició de Montserrat Nogueras, i glòria a aquesta iniciativa quasi inconcebible al país nostre ateses les barbaritats que se li escapen al conseller Boi Ruiz de tant en tant. Llarga vida a la col·lecció Aetas, de l'editorial Adesiara!