Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

De Manacor a l'eternitat

VULL UNA ESTÀTUA EQÜESTRE.

CRÒNIQUES DE 1990 A 2001

Gabriel Galmés

Quaderns Crema

344 pàgines. 20 euros

La publicació de l'Àlbum Galmés, tot just un any després de la seva prematura mort, ja va donar algun tast de l'escriptura en premsa de Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001), la part menys coneguda de l'obra del "millor novel·lista de la nostra generació", segons el qualifica l'escriptor i periodista David Castillo en aquesta recopilació d'articles i cròniques, de les quals ha fet el pròleg i la selecció. I és indubtable que la recuperació d'aquests escrits afegeix un nou argument per considerar el mallorquí Galmés, autor de relats com Parfait amour (1986) o les novel·les El rei de la casa (1988) i El rei de la selva, un dels grans prosistes de la fi del segle XX.

El Galmés articulista el confirma com un dels grans prosistes de finals del XX

Quan escrivia molts dels textos, es recargolava de riure; el lector també ho farà

Es tracta d'un llibre sorprenent, inesperat. D'entrada, no imaginàvem que els escrits periodístics de Galmés fossin, com assenyala Castillo, una vasta obra que ocuparia gairebé unes dues mil pàgines, de les quals aquí se'ns ofereix només una tria. I, en segon lloc, perquè de les dues parts en què, de fet, es divideix el volum, la principal ens descobreix un caire relativament inèdit i sucós de l'autor.

No és que no tinguin interès la vintena de breus articles que obren l'antologia, publicats al Diari de Barcelona en els primers anys 90, o la mitja dotzena que la tanquen, extrets de l'Avui i El País i escrits al final de la seva vida. Al contrari, són esplèndids. Els primers, perquè hi llueix el Galmés irònic i assenyat, aliè a les convencions establertes a la dreta i l'esquerra i que esbossa, entre altres coses, un bon retrat de la Barcelona preolímpica, que es rabeja en l'autocomplaença de la modernor i la postmodernitat, i atentes notes de crítica social a partir d'observacions sobre llenguatge. Aquests valors es mantenen als articles finals.

Ara, la novetat espaterrant es troba al nucli central del llibre, més de 250 pàgines que són una selecció de les inclassificables col·laboracions al Setmanari de Manacor, entre 1994 i l'any que va morir. Cròniques, paròdies, exercicis d'estil, trobem en aquestes pàgines un Galmés efervescent, posseït per una creativitat lliure i desfermada, un escriptor en estat de gràcia. Castillo esmenta en el seu text que la dona de Galmés el recorda més d'un cop cargolant-se de riure mentre les redactava. No costa d'imaginar-ho, perquè és la mateixa reacció que té el lector davant d'algunes de les peces més divertides. Des de la primera (Reunió de komitè), un diàleg en què, sota la disfressa de les formes soviètiques, es fot dels manaies del PP a Manacor, fins a la colla d'articles que estrafan la crònica històrica (Història del segle XX. Cap. XX i Història de Manacor. Cap. IV) i l'hagiografia reial (Vida del rei Silindro I), ja de finals dels 90, Galmés assaja tota mena de registres i llenguatges, sovint en clau d'humor, per descriure un món que només en aparença pot ser descrit com local. Perquè si bé enfoca l'objectiu sobre la ciutat de Manacor, amb la seva tropa de polítics de sainet i el rerefons de la corrupció en una Mallorca que es debat entre la invasió alemanya, el servilisme espanyolista i el folklorisme provincià, Galmés la transcendeix i la universalitza en la mesura que, servint-se d'una gran varietat de recursos literaris, dota aquest petit món, aliè i desconegut per a la majoria dels lectors quan enceta la lectura, d'una consistència tan sòlida i memorable que fa que, al final, sentim ben a prop aquesta colla de llocs i personatges, i que estiguem convençuts que és la mirada de Galmés, sàvia, corrosiva —i, alhora, quan toca, tendra i seriosa—, i no les figures del seu guinyol manacorí, allò que fa perdurar aquestes pàgines.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de noviembre de 2011

Más información

  • LLIBRES