Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Proust tal com sona

Un escriptor de qui no recordo el nom va comentar, en una ocasió, que no li agradava A la recerca del temps perdut, de Proust, perquè li semblava innecessari que el narrador hagués de dedicar seixanta pàgines a explicar com li costava, quan era petit, agafar el son. (No crec que fos André Gide, el qual, això és cert, va rebutjar el manuscrit de Pel cantó de Swann perquè va semblar-li que, gramaticalment, la frase següent era una barbaritat: "Ella oferia als meus llavis el seu front trist i pàl·lid, tou, sobre el qual, en aquella hora del matí, encara no s'havia arreglat la cabellera postissa, i en què les vèrtebres es transparentaven". Òbviament, és impossible que en la paret frontal del crani s'hi puguin transparentar les vèrtebres de la columna de l'esquena; però és que al text de Proust, que de llengua francesa i, en especial, de rareses lèxiques, en sabia encara més que Gide, les vertebres són les muntures del postís, no els ossos de la columna).

"La traducció de Gaillard s'acosta meravellosament a l'estil original"

De fet, la qüestió és força més complicada, perquè justament haver estat capaç de dedicar tantes pàgines al record antic del nen que espera que la mamà pugi a la seva habitació per fer-li un petó de comiat abans d'adormir-se (i a manca del qual no es pot adormir), és el mèrit de Proust, part quasi integral del seu geni i marca inconfusible de la seva manera de narrar: un invent seu gràcies al qual història, enteniment, sensació i memòria es fonen en un continu indissociable, del tot característic i únic en els annals de la literatura. Prou és cert que, sense les Memòries del Duc de Saint-Simon —que és el primer autor de la "tradició" que Proust esmenta en el seu llibre—, i sense la influència que va tenir en la seva personeta la lectura de les novel·les de George Sand, en especial François le Champi, l'autor potser no hauria forjat l'estil que ja sabem. I ara anem al gra: aquest estil, enormement precís però pràcticament impossible segons les lleis de la llengua francesa —més impossible, posem per cas, que l'estil enrevessat i ciceronià de Thomas Mann, que tampoc no s'estalvia les frases de 20 o 30 línies, amb totes les subordinades que resultin necessàries—, aquest estil, dèiem, és allò que un bon traductor ha de ser capaç de vessar a la llengua de sortida. Calia una traductora com Valèria (Valérie, suposo) Gaillard Francesch, amb uns cognoms que delaten el seu doble naixement, per traduir amb tanta excel·lència un llibre que, a Catalunya, a més d'alguna altra traducció de gran mèrit, va començar la història del seu transvasament amb una lamentable, descomunal catàstrofe: la traducció de Jaume Vidal Alcover, acabada —amb un altre estil, com esqueia a aquests dos homes de lletres— per la seva vídua, Maria Aurèlia Capmany, altrament de feliç memòria: una traducció que es va presentar amb gran faramalla al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, editada en bell estoig, i que va desaparèixer amb molta menys glòria que no havia aparegut. Un estudi comparatiu entre aquesta traducció que presentem avui al públic lector (A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann, Barcelona, labutxaca, 2011) i la del matrimoni esmentat faria una tesi de llicenciatura de gran valor filològic.

Potser cal dir, i consti que no volem espatllar-li la festa a Valèria, que, en la seva traducció s'escolen errors com ara confondre "alçada" amb "altura" (això és culpa dels homes del temps de TV-3, que sempre parlen de "núvols en alçada" quan volen dir "en altura"), determinats "algun" impropis, possessius innecessaris o manca de partitius; i que, a banda, s'haurien agraït moltes més notes al final del volum, perquè el text està farcit de referències cultes que el lector abans trobaria al final del llibre que a Google.

Però Gaillard ha reeixit en el més important de tot: que la prosa es vagi descabdellant com el murmuri somort de la memòria, amb l'aparició escadussera d'un o altre tema on agafar-se (pocs, per això és millor agafar-se, sense més ni més, a l'estil), com passa amb les grans partitures orquestrals de Debussy: una mar, sense fronteres, de records i de vida.

Marcel Proust.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de noviembre de 2011

Más información

  • MARGINALIA