Un partit a quadrets

És el 1959. Luís Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia diu: "Los catalanes son una mierda". Boicot. Guiomar Amell (serà dirigent d'Unió de Dones) escampa diaris, envia notes als subscriptors, trenquen els vidres. És el 1959. Antoni Castella (futur advocat i alt càrrec de justícia de la Generalitat democràtica) entra i surt dels consolats estrangers. Porta informes denunciant la violència de la dictadura. La policia el segueix. És el 1959. Josep Fornas (serà editor de Pòrtic) viatja a París. L'escriptor Ferran Canyameres li presenta un sastre que vol enderrocar Franco. Torna i comencen a preparar l'Operació Pasadena amb Joan Sansa (advocat i membre del Comitè de Govern) i Claudi Martínez Girona (dirigent d'Unió durant el franquisme). Sí, el Nadal de 1959 el veterà líder d'Acció Catalana Lluís Nicolau d'Olwer rep una carta a Mèxic. El seu amic d'armes i lletres, Claudi Ametlla, li parla de les misèries de la política clandestina: "A Catalunya, tots els partits anteriors a la guerra han de considerar-se morts. Però cal fer una excepció per la Unió Democràtica, la força que més ha fet contra Franco, mercès a les seves connexions internacionals". Castella, Fornas, Sansa, Martínez Girona, Amell... són d'Unió Democràtica de Catalunya. Però encara es viu aquell partit?

"Creo que han matado a un caballero", digué l'oficial de l'escamot que afusellà Carrasco

L'hivern de 1951 el partit amb prou feines compta amb 300 afiliats

La primera oferta de Convergència serà que es dissolguin; Unió parla de federació

El 1980 la Generalitat era el president Pujol i el 'vicepresident' Coll i Alentorn

Sí, és l'espelma a la gola del llop: constant, fidel i escalfa. L'espelma del que queda de la tragèdia. Quan la colla dels Quaderns de l'Exili (Joan Sales, Lluís Ferran de Pol, Raimon Galí...) rumiaven la renaixença de Catalunya i els desastres de la Guerra, "l'únic partit que surt intacte és Unió. I quan vam tornar aquí veníem a fer país, a ajuntar-nos amb tots els que feien alguna cosa. I un d'ells era Unió", explicava l'editora i esposa de Sales, Núria Folch. És així: incompresos a la República, atrapats per la Guerra, perseguits durant el franquisme, gairebé desballestats a la transició. El partit, nascut el 7 de novembre de 1931, i el país s'emmirallen.

>> Incomprensió un dia d'abril. "Va venir un dia i va dir: "mira, saps què, hem decidit fundar un nou partit, perquè no ens acaba d'agradar els partits que hi ha", i Mercè Romeva (militant d'Unió) es va quedar bocabadada. Al cap de poc veia el pare diputat. Pau Romeva, el pedagog, el periodista, l'introductor de G.K. Chesterton, és un dels fundadors d'un partit inclassificable. Quan li preguntaven: "Però vós que sou, roig o blanc? Per algunes coses sembla que sigueu de dretes i, per d'altres, d'esquerres". I el pare diu: "Voleu que us ho digui? Sóc a quadrets!". Demòcrates, cristians, catalanistes. Ingredients exòtics per la política catalana d'extrems ancestrals. Avantguardistes. Petits i grans (tenia 2.500 militants als anys 30). Unió és la suma dels intel·lectuals catalanistes del carlisme (Lluís Vila d'Abadal, Joan B. Roca i Caball); el nucli d'intel·lectuals catòlics vinculats a El Matí (Pau Romeva, Maurici Serrahima) i el grup, de professionals liberals, que marxen d'Acció Catalana (Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn). Són la frontissa: la incomoditat de la normalitat. L'explicació del no explicat: "Jo anava a l'escola Blanquerna, hi anava molt satisfet amb la insígnia d'Unió aquesta alada i m'esforçava a dir als companys que hi havia alguna cosa més que en Cambó i en Macià i els feia discursos", afirma ara Raimon Carrasco (empresari, president de Banca Catalana). Sempre incomprensió malgrat que Unió es prestigia com un partit íntegre, honest, en episodis com la Llei de Contractes de Conreu de 1934 que enfronta propietaris i camperols. Romeva fa de frontissa. Va rebre per totes bandes. "Les esquerres, les dretes, tots li deien el mateix: "Romeva no ens feu aquesta!", recorda la seva filla. La frontissa es mou. Predestinats al funambulisme de l'entremig. Com escriu profèticament Lluís Vila d'Abadal el 16 de febrer de 1936: un partit, un país, entre el sabre (dretes) i la bomba (esquerres).

>> Atrapats al juliol. Tot ha començat i tot ha acabat. Oriol Badia (futur advocat i conseller de Treball de la Generalitat) té tres anys i li maten el pare. A sota casa. A Terrassa: "No venien per la gent d'aquí, buscaven els industrials. El meu pare acabava de fer una capella, i li van dir: 'Vostè, com que és burgès', i ell va dir: "Home, burgès no ho sóc". I li diuen, "Oh, però vostè és catòlic". I diu: "Ah! això sí". I se'l van endur". Vuit de cop. 24 de juliol de 1936: va ser la primera matança col·lectiva. Francesc de Paula Badia, entre d'altres militants d'Unió, és assassinat pel que l'eufemisme en diu incontrolats. Persecucions. Exili. Piquen a les portes.

Molts militants d'Unió amaguen gent. A casa de Coll i Alentorn ho tenen tot preparat per quan pica el persistent registre de la FAI: el capellà du l'americana posada i el rebut a les mans, es fa passar per cobrador del gas. Funciona. Piquen a més portes després de dinar. Al menjador de Lluís Vila d'Abadal es reuneix diàriament la cúpula d'Unió. Missió: salvar persones en perill. Són centenars. Vila fa viatges amb cotxes plens fins a la frontera, al Coll d'Ares. El reputat metge no va voler marxar a Londres. Vila, com Unió, es manté fidel a la República, al país. Va morir el 1937.

Però continuen picant. A Claudi Bassols, pare d'Agustí Bassols (futur conseller de Justícia), el vénen a buscar pels bombardejos de 1938. Un petó a la dona, als nens. El tanquen a la txeca de Vallmajor. El motiu: ser metge i assistir a capellans i perseguits. La família Bassols veu l'ombra de Carrasco i Formiguera. Una bala mortal de paper a Solidaridad Obrera fa que marxi el febrer de 1937 cap a Euskadi. No volia. Ho aguantava tot. Però comença el drama. França. Perpinyà. Baiona. El vaixell cap a Bilbao interceptat pels feixistes... Sotsobra la tragèdia. Diuen que no s'hi pot fer res. 9 d'abril de 1938. Va morir dient: "Jesús, Jesús, visca Catalunya Lliure". I el capità, quan va tirar el tret de gràcia, va dir: "Creo que han matado a un caballero". La família mai ha rebut la seva última carta. El certificat de defunció, sí: "Falleció en despoblado por heridas de arma de fuego". Sobredosi de tragèdia. La família Carrasco, a París, atrapada per una altra guerra, la Segona.

>> Sempre gener. Fos a negre. Obertura a negre. Sempre és gener. Sempre fa fred. Quan part de la família Romeva torna a Barcelona el 1940 troben el seu pis ocupat. No hi ha res a fer. La Mercè es veu obligada a buscar feina. Li demanen el títol de batxillerat. El presenta i li'n tornen un altre signat per Franco. Ella el tenia firmat per Macià. Benvinguts. De les poques alegries que li queden és que Unió no ha desaparegut. Ella era de les joventuts durant la República. Hi ha brasa.

Des del 27 de gener de 1939, Unió treballa pel renaixement de Catalunya. Coll i Alentorn remena i s'encenen les Creus de Sang, Organització clandestina que sorgeix a partir de grups de militants d'Unió. A la universitat hi ha el futur roent. Agustí Bassols hi va poc i quan hi va el custodien dos amics. S'ha fet un nom: "Hi anàvem només alguna vegada per estripar cartells d'aquests de 'hable cristiano". Des de 1943, una tal Joventut Catalana Democràtica fa molt de soroll: Bassols; Anton Cañellas; Josep Maria Piñol; Claudi Martínez Girona. El 1946 els joves entren a Unió. L'interior són reunions en pisos antics: encendre i mantenir les espelmes de la llengua, la cultura. L'exterior és Europa.

A l'hivern de 1951 (Unió té uns 300 afiliats) Bassols i Cañellas viuen una gimcana de pors per anar al Congrés de l'MRP (Moviment República Popular) francès. A Nantes. Els van rebre amb aplaudiments com a representants de l'altre mur. A la tornada, Juan Bautista Sánchez, capità general de Catalunya, els vol fer un Consell de Guerra. Dins i fora. Enmig, ells. Europa és el mirall d'Unió. Les connexions i ajudes amb les democràcies cristianes. Les notícies que poden colar al The Times, a la BBC... Fins al titular planetari de 1966: "Volem bisbes catalans!". És així perquè Franco és el cap de recursos humans de l'església espanyola. Unió diu prou. La democràcia cristiana italiana aconsella a Anton Cañellas (futur diputat i Síndic de Greuges) protestar davant de Pau VI. Missió: manifestar-se mentre presideix la processó a la basílica de Santa Maria Trastevere. I allà són. Aixecant unes pancartes que resen: "La Catalogna chiede vescovi catalani". L'acte dels catalans fa obrir boques. És la primera manifestació pública davant del Papa. El ressò mediàtic és mundial.

Aquí el règim té fam d'Unió. El consideren el partit català més subversiu. Arriba el clac! Decapitació. La direcció queda desmantellada. Gener de 1969. Les detencions s'arrosseguen tot el franquisme. Des dels 40 de pisos i aules, a la Caputxinada i l'Assemblea de Catalunya de 1971. Despeses, sancions, multes... una sagnia de diners. Explica Manel Cardeña, (síndic a la Sindicatura de Comptes): un dels dos quadres que va fer Antoni Tàpies de l'Assemblea de Catalunya el venen per pagar multes de detinguts.

>> Potser primavera. L'eco de Montserrat diu que "s'ha de fer país". El 15 de novembre de 1974 es funda Convergència Democràtica. Cal convergir en una suma d'ecos. Unió n'és un. Hi ha debats apassionats. Preocupa Catalunya i els catalans. Llibert Cuatrecasas (serà diputat a les corts espanyoles i al Parlament català) diu: "Són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya". Aleshores Jordi Pujol, hi afegí: "i tenen voluntat de ser-ho". Sense saber-ho és una protogènesi oral de Convergència i Unió. Però ara hi ha el dubte hamletià a la catalana. Ser o no ser: acceptar o rebutjar l'exigència d'autodissolució com a partit per entrar a la magrana convergent. El 18 de febrer de 1976 Unió fa públic el seu desacord amb la direcció de Convergència. Proposa una alternativa: la federació. Convergència ho rebutja. El partit queda sacsejat per la disjuntiva històrica de l'entremig.

Novament l'avantguardisme fa que la notícia sigui mundial. El 12 i el 13 de juny de 1976 Unió fa el primer congrés d'un partit des de la Guerra Civil a la pell de brau. Coll i Alentorn obre la sessió: "Ens trobem davant el mateix cos col·lectiu que es reunia el gener de 1936 i que ha pogut sobreviure a 40 anys de persecució i de clandestinitat". 300 militants: joves com Josep Antoni Duran i Lleida, que des de 1974 renova Unió a Lleida (el 1977 serà el primer president d'Unió de Joves i futur líder del partit), molts joves, i no tant joves, il·lusionats per participar en política. Tothom vol sentir. I se senten coses perpètuament futuristes. Com tots, Francesc Borrell (futur president del Comitè de Govern) obre els ulls quan l'exfranquista i ferm demòcrata cristià espanyol Joaquín Ruiz-Giménez "va dir que ell defensava l'autodeterminació de Catalunya". Potser arriba la primavera.

Falta poc. Unió arriba esbufegant a la democràcia. I a les eleccions de juny de 1977 la patacada és forta. La coalició amb el fràgil Centre Català no funciona. El nas i les xifres deien que Ibèria havia de ser democristiana. Per què ara guanya un altre centre? Fins uns dies abans el futur president Adolfo Suárez oferia a Unió que si posaven tres noms de la flamant UCD no es presentarien a Catalunya, però Unió no vol gent del falangisme a les seves llistes.

La lliçó s'aprèn. L'1 d'abril de 1978 el Consell Nacional d'Unió proposa a Convergència Democràtica, Esquerra Democràtica, Esquerra Republicana i Estat Català formar una federació nacional per anar junts a les eleccions. Dels sí, no, però, potser, en sortirà una altra cosa: el pacte d'entesa permanent amb Convergència. Des d'ara les dues formacions van juntes a les urnes amb el nom de Convergència i Unió. Comença el 75%-25%.

Tot torna, potser, a començar. Al novembre torna la bandera històrica d'Unió confiada a França durant l'exili. La transició pitja l'accelerador de partícules. A la Constitució, a l'Estatut, els homes d'Unió incorporaran esmenes universals com els drets humans, o aquí el dret català. De pressa. El 8 de maig de 1980 es constitueix el primer Govern de la Generalitat democràtica (CiU obté 752.000 vots i 43 escons). Pujol, president. Coll i Alentorn, conseller adjunt a la Presidència. Els homes d'Unió entren al Govern. La frontissa es torna a moure. Com afirma Miquel Coll, fill de Coll i Alentorn, "de cara al públic la Generalitat era el president Pujol i el vicepresident Coll. Es repartien els actes. No deixaven cap invitació d'atendre-la, es van moure perquè la Generalitat fos molt visible, que la gent la veiés que no eren fanàtics, que no venien amb cap ganes de revenja, però que creien en Catalunya".