Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

"No som uns orfebres de la paraula"

Doncs hi ha vida més enllà dels Manel, d'Els Amics de les Arts i dels Mazoni, per citar alguns noms ben coneguts i reconeguts. No és només que hi hagi vida, sinó que hi ha més estils, i sobretot un que semblava perdut: el garatge, el rock d'autogestió. I així és com s'etiqueta Els Surfing Sirles, però res no és el que sembla. Una prova que el panorama musical català és madur és trobar-hi propostes com les dels Surfing Sirles. Un grup amb ànima punk, de pensament nihilista sense voler molestar ningú i amb un so potent, i més treballat del que asseguren els seus protagonistes. Parlem amb Uri i Guillem, els germans Caballero, la meitat de la banda barcelonina que va treure el primer disc l'any passat però que té una trajectòria musical ben llarga, més d'una dècada. Acaba de sortir al mercat el disc Romaní, Semen i Sang (Bankrobber), que tracta de temes tan diversos com la seducció i la necessitat de sexe homosexual o la destrucció del món com a única manera de redempció.

Sobre el fet punk, més d'una vegada Els Surfing Sirles s'han referit a Mercè Rodoreda com una referència punk de la literatura catalana. Riuen només de pensar en la Colometa amb una cresta, cadenes i unes botes amb puntera de ferro. Bé, de fet parlen de La mort i la primavera o Quanta, quanta guerra. Són llegits, sí, però ells s'allunyen de la intel·lectualitat i apunten que són "gent a qui se li ha de fer tot". La música és juganera, enrampa, però les lletres són punyents i, fins i tot, depriments.

Tot plegat, ben allunyat del costumisme tan de moda avui en dia en l'escena catalana. "No som 'punk', però en tenim l'esperit", diu Uri Caballero, guitarrista i el seu germà Guillem, teclista, rebla: "Hi ha necessitat de dir que som la banda canalla, ja ens està bé". Rere una façana de tantsemenfotisme, Els Surfing Sirles aporten un disc treballadíssim, ben girbat, amb lletres rodones i lligades. "No ens mirem gaire les lletres, la veritat", assegura l'Uri mentre busca l'encenedor. Versos com Gran foc del cel davallarà, mars, fonts i rius, tot cremarà. Daran los peixos horribles crits i arribarà l'Anticrist no sembla que surtin d'un barret. "No som uns orfebres de la paraula", assenyalen per tancar el capítol.

L'Uri i en Guillem —"germans però sobretot amics"— accepten la seva condició de consciència crítica: "Potser a Catalunya feia falta una banda com nosaltres, molt de l'estil de Siniestro Total. És allò de dir coses en conya, però que no són conya". La idea del bufó quadra bastant amb l'esperit d'Els Surfing Sirles. Es reivindiquen "ganduls". De fet, segons en Guillem, és complicat que se'ls titlli de banda radical o autogestionada perquè "cap dels membres del grup té el carnet de conduir, ens han de portar per tot arreu".

Entre glops de cervesa, la conversa va arribant, de manera natural, a qüestions ben elevades. "No veig cap sortida al món actual si no és que es crema", manté l'Uri amb posat seriós i sosté que "la humanitat no té cap futur". Tornem a les lletres, a la cançó Anunnakis (Gracias por su visita) llancen perles com aquesta: Que facin més guerres i plans de pensions, ja s'ho trobaran. Suècia, Xina i la veïna, tot a dar pel sac. "No confiem gaire en la humanitat", certifica amb un posat més bonifaci en Guillem.

De sobte, canvia de cara i deixa anar: "El meu desig és que vinguin ja els marcians l'any que ve i ho controlin tot, és l'única manera d'arreglar la crisi i tot plegat". Estan a favor de moviments com el dels indignats? "No ens fiquem en política", manté en Guillem Caballero tot i que "sí que hi ha clara una actitud". En una banda de quatre com aquesta ningú no pot pensar igual, i que duri.

Uns nois del Montserrat

Era el 1998 quan l'Uri Caballero va animar-se amb uns companys de l'Institut Montserrat de Barcelona a muntar una banda. "Per passar el temps i prou, no hi havia gaire més intenció", assegura lacònic l'Uri. Però no és fins fa uns cinc anys que la formació s'estabilitza i queda tal com és ara.

El grup el formen Martí Sales (veu i guitarra), Guillem Caballero (teclat i veus), Uri Caballero (guitarra) i Xavi Garcia (bateria). Són gent normal, de la que es mou i s'ha mogut per Gràcia des de fa anys. Al Guillem segur que l'heu vist a l'Heliogàbal, l'epicentre natural de la música d'aquest país. Segueix havent-hi aquell esperit de l'institut, aquelles ganes de tocar per passar-s'ho bé.

Però amb dos discos en dos anys es comença a notar que si no graven s'ho fan a sobre, que implosionen. Necessiten camp per córrer. Ells diuen en una cançó que "el que ens mou és el desig de trencar totes les coses". De moment, han construït una de les bandes més interessants del panorama musical català, que ni els va ni els ve.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 27 de octubre de 2011

Más información