Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Banc dolent

Les crisis tenen una formidable capacitat de corrupció de la qual no se'n salva ni el mateix llenguatge. La fallida del banc francobelga-luxemburguès Dexia ha ressuscitat un concepte que ja té uns anys de vida, però que ara ha adquirit carta de naturalesa pròpia: el de banc dolent o banc tòxic, com prefereixen anomenar-lo alguns. Es tracta d'una entitat bancària promoguda per un estat on van a raure aquells productes ruïnosos, a fi d'evitar la propagació del contagi als valors solvents. Dit amb una imatge literàriament més consolidada, un llatzeret, on la principal preocupació és evitar que s'escampin a tot el sistema limfàtic de l'economia les horribles tumoracions que s'hi resclouen. Només quan les circumstàncies ho permetin, els estats intentaran recuperar a baix preu aquests valors: però l'objectiu primer és aquest, directament tallar la metàstasi.

Els inventors de la fórmula són els suecs, que la van aplicar amb resultats d'èxit durant la crisi bancària que van patir durant la dècada dels 90. Posteriorment va renéixer als Estats Units cap al 2009, amb la crisi financera. Ara és moneda corrent cada cop que el diner públic ha de córrer al rescat d'una entitat bancària.

Trobo que hauríem de resistir-nos que fins i tot les paraules capitulin tan alegrement davant la crisi. En el llenguatge comú, un banc és el dipositari dels estalvis dels clients que li han fet confiança. N'hem vist tantes de verdes i de madures que aquest concepte tan senzill, tan pragmàtic, tan planià, sembla estar avui completament superat, mentre s'escampa la por i la sospita generalitzada, que és el millor brou de tots els totalitarismes. Les paraules no són innocents. Hi ha corrupcions que cal tallar de soca-rel.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 13 de octubre de 2011