ENTREVISTA

"La Ribera és la meva única pàtria"

Hermann Bonnin (Barcelona, 1935) em ve a rescatar perquè li he dit que m'he perdut i que no trobo La Seca: els passos a la Ribera sempre em porten fins a On Land, a la cafeteria del Picasso i al museu del Mamut. De veritat, és clar, no m'he perdut però ell està encantat d'agafar-me pel braç i fer de Virgili al seu barri, la seva "única pàtria de veritat", diu. Guia amb minuciositat d'historiador ("coneixes la hipòtesi que Santa Maria del Mar està a sobre arenes romanes, a sobre l'amfiteatre?). Els veïns el paren pel carrer i li plantegen qüestions de la reforma de l'antiga reial fàbrica de moneda i hi respon detalladament amb un aire entre patrici i irònic, estudiadament inquietant, que el caracteritza. Se'l veu content a la seva manera continguda i discreta.

L'entusiasme refrenat té una altra explicació més enllà del seu caràcter. La Seca Espai Brossa, la nova fàbrica de creació con-temporània on ha desembarcat el petit teatre que portava 14 anys a la veïna Allada Vermell, neix amb núvols a l'horitzó, com simbolitza l'anagrama de Perejaume. "Hem obert per la Mercè, però només una part, en preveiem l'ús a tres anys vista", explica Bonnin, director artístic del centre. "Al gener obrirem una segona sala per a petits recitals; al març, la sala d'exposicions amb obres de Brossa gràcies al conveni amb el Macba, que té la seva col·lecció. La concessió del bar encara no s'ha adjudicat. Ens passarem mesos de rodatge".

Prudent però sens dubte content: "La sala principal té una programació molt bona que ja està tancada i la implantació de La Seca al territori del barri i la ciutat és un fet. Associacions, col·lectius, veïns, comerciants de la zona, tots estan molt satisfets. Tindrem una estreta col·labo-ració amb el futur centre cultural del Born que dirigeix Albert García Espuche i amb el Museu d'Història de Barcelona (Muhba), que ens organitza visites guiades". El salt del mini Brossa a La Seca a Bonnin no li provoca vertigen. "Ara estic treballant al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), dirigint El comte Arnau, que s'estrena el dia 5, i això sí que és gran. La Seca és només una mica més que el Lliure de Gràcia. La zona és preciosa i estem saturats de projectes encara que encallats per no poder contractar més gent, ara tenim sis persones i, com a mínim, per obrir les dues sales petites, la d'exposicions, la residència artística..., en necessitaríem tres més". Sembla mentida que l'antiga fàbrica de moneda tingui pocs fons, però és així. Compten amb l'aportació municipal que suposa un terç del necessari però la Generalitat no ha compromès cap aportació i, encara pitjor, el ministeri de Cultura ha retirat l'ajuda que donava al petit Espai Brossa. Hermann Bonnin empassa saliva quan veu on s'ha ficat, però pot més l'entusiasme d'aquest supervivent, veterà agitador de la nostra escena.

Li dic que és increïble que bé que es conserva i li recordo que quan jo, que ja no sóc un nen precisament, estudiava a l'Institut del Teatre, en el temps de La Torna i la "llibertat d'expressió", ell era el director de l'escola. "Sí, però era un director molt jove", rebla. I afegeix mussitant: "Diuen que tinc un pacte fàustic". El que té són 75 anys i coses en la memòria que riu-te'n del replicant de combat Roy Batty ("naus en flames més enllà del Teatre Obert"). Si fins i tot va estudiar amb Núria Espert i Aurora Bautista! "Però em trobo molt còmode amb les generacions joves, sempre m'he mogut entre elles, a les que intento deixar La Seca. No em sento gens aïllat ni en una bombolla d'experiència i serenor. Al contrari: desassossegat com sempre".

A la vida de Bonnin hi ha tres noms: Joan Brossa, Joan Maragall —la seva filla Nausicaa, convertida en una esplèndida actriu, porta aquest nom per l'obra del poeta— i Josep Palau i Fabre. I un signe del zodíac xinès tatuat al coll: el de la seva dona, Sabine Dufrenoy.

Born in the Born

El pare de Hermann Bonnin tenia una parada al Mercat del Born i la memòria del director està indeleblement marcada pels colors i les olors del lloc, on va treballar. Va ser un estudiant permanentment inadaptat. El "cuc del teatre" el va tenir sempre i això el va portar a l"Institut del Teatre. Després, s"hi va quedar com a professor i més tard el va dirigir. A Madrid, va fer de director de la reial Escuela Superior de Arte Dramático y Danza. A Barcelona va dirigir vuit anys el Centre Dramàtic de la Generalitat. De les moltes posades en escena, ell destaca El sarau (1992), de Brossa, i Savannah bay (1986), de Duras. I dels papers al cinema, el de La senyora, de Jordi Cadena (amb la seva exdona Sílvia Tortosa i l"inoblidable i morbosa escena del didal seminal).

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 29 de septiembre de 2011.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50