Pel forat del pany

EN UNA PENSIÓ ALEMANYA

Katherine Mansfield

Traducció d'Anna Llisterri

L'Avenç

136 pàgines. 13 euros

Claire Tomalin assegura al pròleg de la biografia de Katherine Mansfield (Circe) que la de l'escriptora va ser "una vida dolorosa" i ella, "un personatge en què es combinaven la temeritat i la falta d'escrúpols d'una manera extraordinària". Polèmica i polièdrica sí que ho va ser, la seva figura, present als diaris i cartes de la majoria dels membres del grup de Bloomsbury i que, per la seva excèntrica personalitat, va servir de model femení a personatges de novel·les de D.H. Lawrence (Women in Love) o Aldous Huxley (Contrapunt).

Mansfield va néixer a Wellington, Nova Zelanda, el 1888 i va morir a França el 1923, quan no havia fet els 35 anys. La causa fou la tuberculosi, però aquesta només va ser la darrera de les moltes malalties que va patir a causa de la gonorrea que va contraure precisament a la "pensió alemanya", on va conèixer el seu amant Floryan Sobieniowski, qui li encomanà.

Mansfield dibuixa, eixuta, una despietada radiografia de la doble moral i dels prejudicis

La família de Mansfield era adinerada i tradicional. L'autora, ja des de molt jove, va sentir que l'entorn l'asfixiava i va voler fer el seu camí lluny d'aquella rigidesa educativa i moral. Decidida i intrèpida, va canviar de nom (Mansfield en lloc de Beauchamp) i va marxar a Londres el 1908. Aviat es va quedar embarassada, raó per la qual la seva mare, a part de desheretar-la, la va enviar a Baviera, a la "pensió alemanya". Encara no havia publicat res, però quan va arribar a l'Hotel Kreuzeres i es va haver de registrar, ho va fer com a escriptora.

A la pensió alemanya van tenir lloc fets que li van canviar la vida. Va perdre el fill que esperava, va conèixer Sobieniowski i va trobar l'ambient, els personatges i els fets que donen origen i constitueixen el seu primer llibre, Una pensió alemanya, publicat el 1911.

A la major part dels relats qui narra és una escriptora anglesa que observa en silenci la conducta dels visitants del balneari, personatges de la conservadora burgesia alemanya de l'època amb què no té res a veure i sobre els que ironitza sense pietat.

Són 13 contes, entre els quals La nena que estava cansada, que mereix un capítol a part perquè ja havia estat publicat abans, per separat, i sobretot perquè es tracta d'una versió lliure o traducció personal del conte de Txékhov Spat' khochetsia, text sobre el treball de menors, el maltractament i l'infanticidi. Mansfield va ser fins i tot acusada de plagi. De fet, quan el 1922 li van proposar de tornar a publicar En una pensió alemanya, es va negar adduint, en una carta, que es tractava "d'un llibre menor". Però és molt probable que no fos l'únic motiu. És cert que aquest primer llibre no assoleix en tots els relats el nivell magistral de la seva prosa posterior (La Garden-Party, per exemple), però no hi ha dubte que l'autora ja té una veu i un estil. Eixuta, de vocabulari senzill i sintaxi àgil, de diàlegs directes i descripcions acurades.

Es dibuixen amb claredat, a més a més, molts dels temes que ja no l'abandonaran, com ara la solitud, la dificultat per entendre els altres i perquè els altres ens entenguin, la incomunicació entre homes i dones, entre adults i infants, entre classes socials, entre estrangers i nacionals, la mirada obtusa que sobre el món té la burgesia, l'aïllament, el matrimoni, la llibertat, la maternitat, la hipocresia.

A les històries d'En una pensió alemanya trobem un conjunt de personatges, alguns que es repeteixen als diferents relats, que permeten Mansfield de fer una despietada radiografia de les convencions, de la doble moral i dels prejudicis d'aquell segment de la societat alemanya que, d'altra banda, considerava els anglesos amb menyspreu. "Ara a Anglaterra ja no tenen mai famílies nombroses; suposo que estan massa ocupades fent de sufragistes", fa dir al personatge de la Vídua al conte Alemanys a taula. "Considero que tenir fills és la professió més ignominiosa que hi ha", contesta la narradora des del relat Frau Fischer. Maneres enfrontades de veure o de mirar el món que deixen el lector, gràcies a la plasticitat de la prosa, amb la sensació d'haver assistit, a través del forat del pany, al que la narradora li explica.