El realisme de Dickens

Fa estrany que Charles Dickens es veiés obligat a defensar l'ús del codi realista al capítol IV dels seus Papers pòstums del club Pickwick, la seva primera i més genial novel·la, que té, entre nosaltres, una de les mostres d'enginy verbal i qualitat prosòdics més extraordinaris que mai s'hagin donat en la prosa catalana: la traducció de Josep Carner (Barcelona, Proa), delícia constant i fàrmac per a malhumorats, afligits, desamorats i malastrucs. Fa estrany, verament, perquè Dickens —que en tant que geni va escriure aquesta sèrie d'aventures dels quatre membres del club Pickwick, als 24 anys, sense haver llegit gaire prèviament— va redactar les famoses entregues per a l'Evening Chronicle després que els anglesos haguessin fruït de la gran novel·lística del segle XVIII —Defoe, Swift, Fielding, Sterne—, tota ella herència de la lliçó cervantina. A Tom Jones, sense anar més lluny, una bona part dels capítols estan precedits per excursos sobre l'art i la teoria de la novel·la, i un de sol hauria bastat per legitimar el primer llibre de Dickens, no per desacreditar-lo.

Dickens es va veure obligat, als 'Pickwick Papers', a defensar la novel·la realista

El cas és que Dickens, en aquest capítol quart de Pickwick, va escriure (traducció de Carner): "Molts d'autors s'oposen d'una manera no solament ridícula, sinó verament afrontosa a revelar les deus on han poat molta de valuosa informació. No intentem sinó de complir amb tota integritat els deures responsables de les nostres funcions editorials; i baldament l'ambició, en altres circumstàncies, hagués pogut menar-nos a recaptar l'autoria d'aquestes aventures, fet i fet la nostra consideració envers la veritat ens prohibeix de reivindicar cap més cosa que el mèrit de llur assenyat ajust i imparcial relació. El treball d'altri ha bastit per a nosaltres un immens dipòsit de fets assenyalats. No ens cal sinó distribuir-los, i comunicar-los, en clar i amorós corrent, mitjançant aquests fascicles, a un món assedegat de coneixement pickwickià".

Sembla clar que l'al·lusió al "treball d'altri" no equival solament a la vella argúcia dels "documents trobats", sinó que s'ha d'entendre com a referència als fets suposadament viscuts, reals, pels membres del club, de la mateixa manera que la història traduïda de l'àrab al castellà per Cide Hamete Benegeli, al Quijote, és una mixtió eficaç de veritat i mentida —per amor de la versemblança novel·lística— que vol assegurar-se, entre els lectors, la patent de realitat que jeu a sota de les aventures (només unes quantes fantàstiques) d'Alonso Quijano. Diguem que, des d'aquell llibre castellà i prodigiós, quedaven oberts per a la posteritat tots els procediments imaginables per donar aire i valor de realitat a allò que, en el fons, només és invenció literària amb un peu a la vida: en aquest univers es belluga la novel·la anglesa del XVIII, com hem dit, i també Dickens. Després entraria de ple en aquest procediment la novel·lística de les germanes Brontë, de Meredith o de Thomas Hardy, i la cosa continua sense màcula, en especial en el món anglosaxó, malgrat els experiments de Joyce i de la Woolf.

També podria ser que els lectors anglesos, xops de la fantasia que van prodigar Coleridge (Kubla Khan), William Blake, Beckford (Vathek), Lewis (El monjo), Walter Scott especialment, i Mary Shelley —creadora de les figures del Dr. Frankenstein i de la seva criatura— creguessin que allà on hi ha imaginació, per força ha d'haver-hi també invenció fantàstica. Però no és el cas. Dickens, lligat d'una manera prodigiosa a la vida de cada dia —fossin les penúries que havia passat de jovenet—, en va tenir prou amb tenir notícia, d'un cantó, dels costums dels esquire desvagats de la Londres del seu temps —que va conèixer al Parlament, on hi feia de reportador—, i, per l'altre, de la vida dels criats i els desvalguts (Sam Weller), matèria sobrera a casa seva.

No calia que Dickens s'excusés: l'ús de la imaginació i de la versemblança a l'hora de narrar tota mena de matèries fantasioses legitimava, ell tot sol, la seva empresa genial