Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

La Catalunya soviètica

Repàs a la forta empremta que la revolució russa va deixar a Catalunya

Diuen que un dia el món es va tornar vermell. La notícia va arribar a Catalunya i molts van desclucar els ulls. Veuen el somni de transformar la política, la societat, l'economia. Els obren més i somien solucionar el perpetu problema nacional. I somien més igualtat, justícia, cultura... És una fàbrica de mites. És el que vol reflectir La Catalunya soviètica. El somni que venia de Moscou (ARA Llibres), de l'historiador Ramon Breu. És el 1917: la revolució ha començat. I els ulls de molts catalans enrogeixen fins a la fi de la guerra civil. "Una passió" (com apunta el periodista Enric Calpena al pròleg), unes veritables muntanyes russes de sentiments contradictoris. Tot és possible quan tot és roent.

Els primers a quedar enlluernats amb Rússia a Catalunya van ser...els anarquistes

Macià va anar el 1925 a Moscou. Va parlar amb Zinoviev dels drets dels pobles; hi havia acord

Pi i Sunyer, Xammar, Pla... De les visites a Moscou sortiran reportatges i llibres

L'assassinat de Nin és l'inici del fi que també veieren els catalans de l'exèrcit roig

El mite comença per A. Pim, pam. Dos moviments. Febrer i octubre. El sistema tsarista es desfà. Amunt el socialisme. Amunt els soviets. Mentrestant, a l'Estat espanyol, tot avall: la restauració és una joguina corcada, incapaç, corrupta. Un altre món és possible? Qui són els primers que abracen la bandera del pa, la terra i la pau de Lenin?

"Nosotros, como anarquistas y como proletarios, invitamos al pueblo español a que se dignifique y libere en una acción viril como la de nuestros hermanos". Així saluda la publicació Solidaridad Obrera la revolució. Els socialistes? Despistats: els anarquistes els han pispat l'avantguarda de la bandera i la lluita obrera. Aquesta és la primera originalitat de la fascinació bolxevic a Catalunya: que comença per A.

Il·luminació a Terra Santa. El 1920 la CNT envia un home místic, auster, al futur. Àngel Pestaña, heroi de la vaga de la Canadenca de 1919 auditarà durant 70 dies el miracle roig. Obre els ulls. Veu dones que tenen els mateixos drets que els homes, la justícia impartida per ciutadans, la lluita conta l'analfabetisme... Tot és incandescent a Rússia. I el sedueix el benestar de la puresa revolucionària, d'aquest "rayo rasgando las tinieblas del presente", però també veu raigs tenebrosos al sistema diví. Clissa la immoralitat de molts camarades de la Internacional Comunista i quan s'entrevista, cara a cara, amb Lenin es queixa. Però s'ha de tenir fe. Sempre. Quan torna a Catalunya el detenen, però l'anarquisme ja té una religió per venerar. Parla Pestaña: "La revolución rusa, su influencia, filtrándose a través del pensamiento contemporáneo, lo modificará sensiblemente, contribuyendo a una estructuración más igualitaria de la sociedad". Amén.

La il·lusió independentista. La tardor de 1925 un home alt, prim, d'ulls vius amb un passaport francès que diu Maurice Morel arriba a Moscou. S'entrevista amb dirigents soviètics d'alt nivell com Zinoviev, cap del Govern. Ha sentit a parlar del mite soviètic del reconeixement dels drets dels pobles, de les llibertats nacionals. Per això ha vingut. Està disposat a aliar-se amb qui sigui per aconseguir la independència de Catalunya. M. Morel? No! Francesc Macià! Com escriu, el seu secretari, Josep Carner-Ribalta, "i somiava el que podria ser el règim independent de Catalunya amb la força de la suggestió d'un home de tan ferma voluntat i de tanta fe com Francesc Macià, concentrat en un únic objectiu, com el mateix Lenin". Però Zinoviev, receptiu a les propostes catalanes, queda atrapat per la teranyina repressiva estalinista. Carner-Ribalta ho recordarà el 1937 quan la CNT-FAI l'amenaci (el van disparar) per catalanista i s'hagi d'exiliar.

La seducció lletraferida. Maiakovski és el gran poeta de la revolució. Té un llenguatge nou: "Quan em presenti / al Comitè Central / dels lluminosos / per damunt de bàndols / de poetastres / pixatinters / i brètols / alçaré, / per carnet d'identitats bolxevic...". El 1930 es va suïcidar, però Catalunya ja vivia la febre Maikovski. Després del viatge a Rússia, Carner-Ribalta, publica Poetes russos de la Revolució i desembarquen Maiakoviski, Aleksander Blok, Essenin... La prosa ja havia entrat: Tolstoi, Gorki, els autors més populars de la literatura russa. I anarquistes. Però el 1929 es produeix una petita gran revolució lletraferida. Andreu Nin, aquell català roig que mana molt a Moscou (arriba a ser secretari general de la Internacional Sindical Roja i peça clau de la Internacional Comunista), tradueix al català Crim i Càstig. Dostoievski no pot aixecar el cap però Rússia i el món miren Catalunya: és l'única traducció íntegra (i de les poques directes del rus) que es pot trobar als països occidentals. Nin no pararà: Anna Karènina, de Tolstoi, els contes de Txèkhov, la millor literatura russa i, és clar, el realisme més proper: La revolució permanent de Trotsky, el seu amic.

I viatge de tornada. El 1932 torna a Catalunya, però el 1928 Joaquim Maurin (d'anarquista a comunista) havia fundat a París l'editorial Europa-Amèrica. Tot misteriós. Només un apartat de correu. Segurament tot pagat pel Govern rus. Llibres per exaltar el color vermell: Los hombres de Stalingrado; ¿Qué és un soviet?; La emancipación de la mujer en la URSS.

I el viatge total: lletra i veu en directe. El teatre revolucionari esdevé instrument d'agitació ideològica. A part del teatre de sala que es socialitzava els anys de la Primera Guerra Mundial, per Barcelona volten "Les guerrilles del teatre", que, seguint l'esquema soviètic, aborden la gent pel carrer, pel tramvia. Grups amateurs, el poble, fent performances d'agit-prop! Emoció rima amb revolució.

La fascinació de la notícia. El 1925 el diari La Publicitat envia a Rússia l'estrella del periodisme català: Josep Pla. El de Llofriu treu el nas per tot arreu i acaba a la terra: els pagesos. Pla fa de Pla i escriu al diari: "A Rússia hi ha llibertat? Passa com a tot arreu. A Rússia tenen llibertat els comunistes. A les altres parts del món, tenen llibertat els anticomunistes". Al seu company de viatge, el periodista Eugeni Xammar, no li interessa Rússia i només pensa en Londres. Els seus pronòstics escrits (a La Veu de Catalunya) sobre la fi del comunisme s'acabaran complint. Per Xammar, a Rússia, neix una nova disciplina: el leninisme. Una fórmula màgica que dóna resposta a tot: l'escola, el matrimoni, el vegetarisme... I, pel català, això és no donar resposta a res.

Rússia és notícia. La revolució marca l'agenda. Tot és sinònim d'exotisme. Apareixen llibres-reportatge com Los soviets (1926) de Josep Maria Vilà; o La República dels treballadors (1932) de J. Terrassa. Pros i contres. La lluita també és mediàtica i broten publicacions com L'Hora (1930); el diari Treball (1936) i la confiscació del brillant setmanari Mirador, que el 1938 seria rebatejat com a Meridià. Els dos, òrgans del PSUC, i finestra omnipresent del sovietisme.

Ho van veure de primera mà periodistes, escriptors, polítics. Tot oscil·larà. El 1931, Carles Pi i Sunyer escriurà unes cròniques lluminoses ?publicades a Última Hora? d'un país on "arreu, només s'observa moviment, activitat, treball". Grans obres. I la fascinació per les eines de la revolució: els tractors. Aquells tractors que llauren un nou país. Pi i Sunyer havia dirigit l'Agricultura de la Mancomunitat. Veu les grans planes russes i veu les planes de Lleida del ja poderós atractiu agrícola. Però quan arriba Antoni Rovira i Virgili no fa gaire bon dia a les planes infinites. Viatge a l'URSS, el 1938. L'escriptor i polític d'ERC també és president de l'Associació d'Amics de l'URSS, entitat que neix en els anys roents. Es troba a gust a Rússia, però passarà de l'interès a la distància del temor. A més, la notícia ja és una altra: Catalunya s'acaba, el món s'acaba.

El somni cinematogràfic. Comença el somni en majúscules. El 9 de novembre de 1930 a Barcelona s'estrena el film rus més celebrat: El cuirassat Potemkin, d'Eisenstein. A partir d'aquí, el cinema serà el gran element de penetració del mite soviètic a Catalunya. El setè art és el símbol dels temps: un món fragmentat i els russos en són estrelles. L'URSS és un film muntat per repúbliques que s'acaba convertint en un somni que anuncia un Happy end.

I Catalunya també somia. La Universitat de Barcelona és la primera d'Europa ?a banda de Moscou? que organitza un curs de cinema. Escriptors i periodistes viuen fascinats per les produccions russes. Just Cabot, director de Mirador, escriurà: "L'URSS és l'únic país on una producció absolutament imbècil és irrealitzable". Entre l'art i la propaganda. Perquè durant la guerra civil els russos no només van enviar armes (els famosos avions xatos, per exemple), tancs o carn enllaunada, també van enviar llaunes ideològiques. A les cartelleres de Barcelona hi ha guerra fílmica. Els mariners de Kronstadt o Txapaiev, el guerriller roig combaten amb els èxits de Hollywood com Adán sin su Eva, els dibuixos de Popeye, o un altre marxisme també amb molts militants: Una nit a l'òpera dels germans Marx.

El realisme l'ensenya la productora Laya Films, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, amb continguts documentals soviètics o filmant l'arribada (1937) al Port de Barcelona del vaixell Rion, d'Odessa, ple de menjar, i un Lluís Companys i un consol Antonov-Ovsejenko amb somriures d'artista de cine. I el The End: el 26 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupen Barcelona. A les oficines de la distribuïdora cine-matogràfica Film Popular troben pel·lícules a punt de ser exhibides. Una d'elles: El desertor, de Pudovkin.

El mite fet realitat. La llavor ja estava posada. Va ser un antic militant de la CNT, Rafael Vidiella, el que posa el nom: PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). 23 de juliol de 1936. El somni fet realitat, la fusió per fer el gran partit comunista. L'intent d'unir drets socials i nacionals que ja es somiava el 1917. Però n'hi ha que han perdut la fe. El 1935 neix el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Nin, al capdavant. El gran introductor del comunisme a Catalunya ara diu que no: denuncia el totalitarisme d'Stalin. El 1930 l'expulsen del paradís roig per estar al costat de Trotski. Mentre, l'URSS es converteix en l'àngel de la guarda (menjar, armament, amb el simbòlic avió xato...) del Govern de la República. I la seva campanya de relacions públiques (cortina de fum pels crims de l'estalinisme) passarà pel cartellisme de neó de ser el gran suport de la resistència antifeixista. Però Nin, l'espelma infatigable, esdevindrà la metàfora: el somni socialitzat en malson. Detingut el juny de 1937. Desaparegut camí cap a València. Després, presó d'Alcalá de Henares. Torturat i assassinat pels agents soviètics, a les ordres del general Alexei Orlov, assessor de la República. Nin, que el 1932 escriuria la bíblia Los Soviets, resulta profètic: "Los trabajadores decían: 'Lo que el Soviet diga, haremos". Fins a la mort.

El desgel del paradís. Als boscos de Pinks, a Bielorússia, hi ha un gironí disparant contra els alemanys. 1943 i Francesc Pararols és un d'aquells soldats republicans ara a l'exèrcit soviètic. Però quan arriba a Leningrad es gela de cop. Tenia el cap ple de fantasies llegides a Treball: "Quan descrivia la situació de l'URSS s'explicaven meravelles, allò era gairebé el paradís terrenal". Però no existeix res d'allò: "Intento buscar atenuants a tot aquest desgavell que se'm presenta... a mi mateix em costa d'acceptar que això era l'URSS". Doncs sí. Després de 1939 l'URSS acull uns 650 catalans (tres mil de tot l'estat). I també hi ha aquells nens de Rússia (tres mil). I comença el desgel.

El lleidatà Sebastià Piera passa dels ulls vermells als blancs. Desesperat. Missió militar a Ordjonikidze (Ossètia). Entra a una casa per demanar menjar i beure. El pagès veu l'uniforme rus i l'ignora. Li diu que no, que no és rus. Li canvia la cara. I els dóna ous, cansalada i tot el que té. Mentre mengen, el pagès explica com els russos han intentat acabar amb Ossètia i els ossetans. Cau el mite: els problemes nacionals no s'havien resolt. Tot espargit pel terra. La potència roja era enorme, un somni vast com la mateixa URSS, però l'acte es va esmicolar. Els bocins vermells encara palpiten.

Per una 'glasnot' catalano-russa

Ara Catalunya fa obrir els ulls als russos. Les dades del darrer padró (abril de 2011) assenyalen l'ascens d'aquesta fascinació. Avui hi ha 16.157 residents russos a Catalunya. El 2010 n'eren 15.293. Però si fem una panoràmica i comptem el total de ciutadans de l'ex URSS (Armènia, Bielorússia, Georgia, Rússia i Ucraïna) tenim 42.803 residents (41.368 el 2010). A més, el turisme desperta poderosament la mirada russa (el 2010 Catalunya va rebre 374.000 russos i per aquesta any s'espera un increment, especialment, a la Costa Daurada on calculen un 30% més de turisme rus), igual que les inversions immobiliàries: una altra raó per aterrar a Catalunya.

Però hi ha més vincles i connexions. Des d'abans de la primera ampliació europea sorgeix a Barcelona La Casa de l'Est, que vol fer de pont acadèmic, econòmic i cultural entre Catalunya i tot aquest Est vibrant. Natalia Kharitonova n'és una de les peces. Va arribar a Catalunya de Moscou el 1998. Aquesta filòloga i investigadora de recerca al GEXL (Grup d'Estudis de l'Exili Literari) de la Universitat Autònoma de Barcelona és especialista en les relacions culturals i literàries entre Catalunya i Rússia i està acabant un llibre que en donarà un testimoni profund. Per ella compartim una història d'estereotips. Tot és fosc encara. Diu que "ni a Rússia coneixen Catalunya ni a Catalunya coneixem realment Rússia". Creu que la propaganda franquista va fer un gran dany a la imatge de Rússia i "encara s'arrossega". Culturalment, tret de Gaudí i Dalí, és poc coneguda i la literatura catalana és una incògnita total. Kharitonova remarca les immenses possibilitats culturals entre els dos països. Recepta d'actualitat: "La cultura visual, les arts plàstiques i el disseny catalans podrien interessar molt als russos". I als catalans —pels paral·lelismes— els podrien interessar els estudis que estan brotant sobre la Unió Soviètica durant la guerra freda que trenquen tòpics i assenyalen molts intercanvis amb occident.

És, doncs, moment d'actualitzar les intenses relacions culturals que Rússia i Catalunya van tenir als anys 20 i 30. Per una glasnot catalano-russa.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 21 de julio de 2011

Más información