"Tota la música sorgeix de l'òpera"

Se'ls veu contents, juganers i fins i tot un punt eufòrics, al compositor Agustí Charles (Manresa, 1960) i a l'autor teatral i llibretista Marc Rosich (Barcelona, 1973). Que el proper dissabte el Teatre del Liceu de Barcelona aculli l'estrena a Espanya de la seva segona òpera, i primera de gran format, Lord Byron, després d'haver-se fet set funcions a Alemanya, n'és, en part, causa, però no l'única. Tots dos estimen el gènere líric, el llibretista des que era petit, el compositor, en canvi, és un convers i com a tal la defensa amb la passió del que abraça una nova fe. "En aquest moment, l'òpera és el que més m'interessa. Per a mi, ha estat com arribar a un punt en el que tot té sentit", confessa amb vehemència. I s'estén en els efectes del descobriment: "Això m'ha fet reflexionar molt i penso que tota la música sorgeix de l'òpera. I el llibretista apunta: "Crec que l'Agustí ha trobat en la teatralitat de l'òpera l'espai on llançar-se a construir estructures més complexes i ambicioses que les de la música orquestral".

Tan bé s'hi troba el compositor que si fos per ell només escriuria òperes. "He composat molta música de cambra i simfònica i quan he començat amb l'òpera m'he adonat que és el punt de partida de tot la resta, el que dóna sentit al que faig. És com si tot el que he fet abans fos un laboratori on preparar el gran espectacle que és l'òpera. Ho veig també en l'obra de Richard Strauss. Les seves partitures simfòniques són com òperes en miniatura sense veu".

Quan l'Agustí Charles va rebre l'encàrrec, fa uns cinc anys, d'escriure la música de La Cuzzoni, amb llibret en català de Marc Rosich i estrenada el 2007 a l'Òpera de Darmstadt (Alemanya), es va adonar de la necessitat que música i paraula fossin un tot, de trobar una manera pròpia de cantar òpera en català. "Fins ara, totes les òperes que he escoltat cantades en català tenen influències de la música italiana. S'ha de buscar una vocalitat pròpia, que s'adapti a la llengua catalana o a la castellana, perquè el problema és el mateix. Hi han llengües que tenen un estàndard en l'òpera. L'italià n'és una, l'alemany, el francès i l'anglès també. La tenen els països que han desenvolupat una òpera pròpia. No és el nostre cas, és una feina per fer, la de buscar una òpera idiomàtica, que jo cerco en les meves llengües, el català i el castellà. Hem d'aspirar a una normalitat", assegura el compositor.

Com La Cuzzoni, Lord Byron, també amb llibret en català, va estrenar-se a la ciutat alemanya de Darmstadt abans que a Barcelona, va ser el 12 de març passat. El repartiment, el mateix que interpretarà les tres funcions del Liceu, està format majoritàriament per cantants alemanys. "Hem pogut estrenar l'òpera gràcies a un teatre alemany, però no podrem arribar al màxim d'eficàcia d'aquesta vocalitat de com s'ha de cantar en català fins que no aconseguim que les òperes les interpretin cantants catalans", adverteix Rosich.

"El que ens ha demostrat fer-ho amb intèrprets alemanys és que malgrat que no sempre s'entén el que canten per problemes de dicció, el text té una fluïdesa idiomàtica. Sóc de la teoria", diu Agustí Charles, "que no tindrem una òpera nostra fins que no resolguem aquesta qüestió de la llengua. Fins que no aconseguim que es canti igual que es parla. A cap alemany li fa falta sobretítols quan va a veure una òpera de Wagner. Cada llengua té la seva pròpia música i hem de trobar la nostra pel català i també pel castellà. No vull dir amb això que les altres òperes que s'han fet abans no siguin vàlides, però no és el que jo busco. Quan les sento no m'identifico amb el que està a l'escenari, no entro en el drama, perquè no m'expresso de la manera que ho fan els cantants d'aquestes òperes".