Pla, l'illòman

En el meu joc del got mig ple mig buit amb Josep Pla (no puc fer veure que no sé aquell episodi de correveidile de la matinada del 16 de febrer de 1936 visitant Portela Valladares, per proposar, en nom de Gil Robles, una dictadura; per no parlar del trist tripijoc d'espieta franquista a Marsella), la petita però intensa exposició Les ciutats europees de Josep Pla (Palau Robert de Barcelona, fins al 5 de setembre) m'ha tornat a omplir el got a vessar. En allò vital i en el professional.

Sobre el primer, un fragmentet d'aquells que va tan bé contra discursets d'avui i de sempre: "Les quatre cinquenes parts de les ciutats que tenen cara i ulls són producte del més pur, exclusiu, limitat i venerable esperit local". Ho diu (en l'encertadíssima veu de l'enyorat Alberto Closas al vídeo de la mostra) més clar encara: "Ser universal o europeu, per a mi, és no ser res".

Universal des del localisme. Ho formula qui tothom té pintat com un senyor amb boina, encongidet i lligat a una tauleta sota la grossa xemeneia del mas de Llofriu. La mostra, que hàbilment camufla un centenar de cites de l'autor, ens recorda però que, amb o sense boina, fou un divulgador de la realitat europea des de la seva vessant de corresponsal (París, Madrid, Roma, Berlín) i agut visitant de Londres, Atenes, Nova York o Moscou. Sis maletes, farcides d'edicions facsímils, ens diuen, a més, amb quins autors ben llegits —de Stendhal a Gómez de la Serna, de Jung a Tucídides— hi anà.

Tot això ho va fer qui es va definir amb el neologisme illòman, "malaltia de l'esperit, un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant". Més gran, encara.

Que què diu aquí del periodisme, aquella "forma d'ignorància més o menys expressada, més aviat moderadament fantàstica", que "destrueix a qui el practica"? Doncs tot i en una sola frase: "El periodisme: estranya aventura...". Què no sabran vostès, lectors!