La responsabilitat de la ciència, al TNC

COPENHAGUEN

TNC (Sala Petita)

Fins al 5 de juny

Som capaços de saber el perquè dels nostres actes? I, sobretot, en som responsables? Copenhaguen, de Michael Frayn, intenta respondre aquestes preguntes situant sobre l'escenari els cèlebres físics Niels Bohr (Lluís Marco) i Werner Heisenberg (Pere Arquillué), l'amistat dels quals es va trencar després de la històrica xerrada que van mantenir el 1941 a la capital danesa. Frayn va decidir donar una segona oportunitat a la ficció als dos científics per reconstruir una relació que gairebé havia estat de pare-fill (Bohr va ser mestre d'Heisenberg) i clarificar la posició de tots dos en el debat sobre l'ús de la tecnologia nuclear i la bomba atòmica.

Ramon Simó, director del muntatge, que s'estrena avui a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), assenyala a l'obra el conflicte entre la pura ànsia de coneixement i els interessos personals i històrics amb què se sol barrejar. "Hi ha un pacte tàcit entre la ciència i el poder que ha existit sempre, des dels dissenys de maquinària militar de Leonardo Da Vinci, per exemple, però que s'incrementa moltíssim a partir de la Segona Guerra Mundial, és molt difícil controlar les intencions", diu Simó, que veu Copenhaguen com un exercici de memòria dels seus dos protagonistes.

Frayn col.loca Bohr i Heisenberg en un temps indeterminat després de la seva mort. En aquesta mena de llimb, els vells amics construeixen tres esbossos que s'entremesclen entre ells. Recorden la seva relació des que es van conèixer el 1924; intenten esbrinar el perquè del distanciament definitiu en aquella reunió, quan Heisenberg ja treballava per l'Alemanya nazi i poc abans que Bohr, d'origen jueu, emigrés als Estats Units, on va col·laborar en el projecte de desenvolupament de la bomba atòmica; i parlen sobre com les seves bones intencions inicials van arribar a fer tant de mal. És en aquest punt on Marghrete (Rosa Renom), esposa de Bohr, té justificada la seva presència. "Ella és la que els fa tocar de peus a terra, una mica la representant de l'espectador sobre l'escenari", apunta Simó, per qui aquest personatge és fonamental: "És la que dóna sentit humà a la discussió".

Copenhaguen es va estrenar el 1998 al Royal National Theatre de Londres, on es va mantenir en cartell durant dos anys. El seu èxit es va confirmar el 2000, quan l'obra va saltar a Broadway, on va merèixer el premi Tony; un dels molts que ha guanyat, ja que és la peça més guardonada del seu autor. La seva gran acceptació entre el públic pot sorprendre quan es posa l'atenció en l'etiqueta de teatre científic. De fet, els protagonistes de Copenhaguen fan servir aquest mètode per estructurar els seus diàlegs, cosa que indueix a pensar en un llenguatge i un desenvolupament argumental pesats, però que Frayn sap dotar del dinamisme suficient per parlar de coses que van més enllà: de la relació de l'individu amb el món.