Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Gratacels a escala Barcelona

Els gratacels de Barcelona tot just fan pessigolles als núvols. Tot i que aquesta última dècada se n'han construït molts de nous, l'altura continua sent discreta en comparació amb el que ha passat al món (Torre Burj Dubai, 828 metres de vertigen) o fins i tot a Espanya (Torre Caja Madrid, 250 metres). De fet, l'Hotel Arts i la Torre Mapfre són encara, amb 154 metres, els més alts de la ciutat. La Torre Agbar, un dels més emblemàtics, en té 144 i la darrera perla de la ciutat, l'estilitzada Torre Telefònica a la zona Fòrum, en té 110. En total, hi ha una dotzena d'edificis amb més de 100 metres i poc més d'un centenar superen els 50 metres. En una ciutat tan planificada com Barcelona, precisament això de la limitació de l'altura no és fruit d'una normativa específica sinó d'un mite amb el que tothom sembla estar-hi d'acord: no es pot superar la torre més alta que tindrà la Sagrada Família. El curiós, però, és que Gaudí va establir l'altura de la torre central en 172 metres per no superar la cota de la natura que havia creat Déu, els 173 metres de la muntanya de Montjuïc.

Segons Robert Brufau, el terreny de Barcelona dificulta torres de 250 metres

Els bombers tenen una ordenança especial per a edificis de més de 50 metres

A la zona de la plaça d'Europa, la limitació d'altura a 115 metres es deu a l'aeroport

Per l'arquitecte Robert Brufau, que amb el seu estudi ha fet el càlcul d'estructures de moltes de les torres de la ciutat —des de l'Hotel Arts a la Torre Agbar, passant per l'Hotel Me o l'Hesperia—, aquesta altura és la correcta. "Barcelona accepta bé torres d'aquesta mida, que no plantegen cap mena de problema estructural específic", comenta. "Si es fessin torres de 250 metres, llavors s'hauria de vigilar molt. El tipus de terreny de Madrid, per exemple, és molt més bo i el que es pot fer allà és diferent del que podríem aplicar aquí, i s'haurien de buscar solucions molt més costoses".

Per assegurar l'estructura de la Torre Telefònica, al Fòrum, un dels gratacels més reeixits de la ciutat, el seu arquitecte Enric Massip explica que es varen haver de fer uns fonaments de 50 metres de profunditat a causa, precisament, del tipus de terreny i que la ubicació al costat del mar també ha obligat a reforçar l'estructura de cara als vents. "Ho vam aprofitar per formalitzar la torre des d'aquestes noves necessitats; d'aquí la doble estructura, l'exterior metàl·lica, que ens permet també guanyar espai interior, i el nucli interior de formigó, un sistema que a més s'adequa bé a les normes antiincendis", explica.

De fet, els bombers de Barcelona tenen una ordenança específica des del 2007 per als edificis de més de 50 metres. "El que fem és reforçar les mesures en aquesta mena d'edificis obligant, per exemple, que sempre hi hagi dues façanes accessibles als serveis d'emergència o reforçant els criteris d'accés a les escales d'evacuació", explica Joan Pedreny, cap de Bombers de la ciutat. "A Barcelona, les alçades no són molt rellevants i no es plantegen grans problemes, tot i que hi ha un especial control tant en la fase de projecte com després en les inspeccions".

En alguns dels fòrums d'internet (com skyscrapercity.com, amb apartats específics per a Barcelona), hi ha molts amants dels gratacels que lamenten que la ciutat no hagi fet una aposta més agosarada. I també alguns arquitectes reconeguts consideren que potser en alguns casos s'ha estat una mica rígid. El mateix Massip reconeix que li hauria anat bé poder tenir "almenys dos metres més per tal de guanyar una mica a cada pis" ja que això hauria facilitat molt les instal·lacions. "Penso que algunes torres, com l'Hotel Me de Perrault tenen l'altura correcta, però la Torre Agbar queda baixa i podria tenir perfectament uns 200 metres", explica Carles Ferrater. "Més que l'alçada, d'una torre el que importa és l'esveltesa. Per això una de les que més m'agraden de Barcelona és la Torre del Banc Atlàntic [avui Sabadell] que feu Francesc Mitjans el 1969; la seva esveltesa fa que sembli més alta del que és [83 metres]", afegeix l'autor de la Torre Imagina, una de les més interessants de la Diagonal, que només arriba als 75 metres.

Al final dels anys noranta, Urbanisme de l'Ajuntament, llavors en mans de Josep Acebillo, va definir l'ordenació, les altures i les relacions volumètriques entre els diversos edificis que havien de colonitzar el principi de la Diagonal. Ara ja es comencen a veure els resultats d'aquella aposta i per l'actual arquitecte en cap municipal, Oriol Clos, "la valoració és bastant positiva" en termes generals. "Aquest joc de volums entre els edificis, amb un ritme quasi musical, ha ajudat a donar envergadura i valor afegit a aquesta zona de la Diagonal. De fet, estic bastant satisfet del conjunt tot i que després, torre a torre, es podria matisar ja que també és important com els edificis toquen a terra i es relacionen amb l'espai públic. Aquí valoraria molt la solució de Massip per la Torre Telefònica, però és més discutible el cas de l'Hotel Me i de la mateixa Torre Agbar".

Clos assegura que en cap cas no es preveu replantejar el tema de les altures per al futur i com a molt s'arribarà als 150 metres. "És veritat que la percepció ha variat i que igual que Londres ha fet l'aposta també la podria fer Barcelona, però penso que aquesta mida és bastant adequada a la nostra ciutat sempre que sigui en zones concretes i sense anar posant torres per tot arreu". Una altra cosa, reconeix, seria l'estratègia metropolitana on qui sap si en el futur algú plantejarà gratacels més agosarats.

El cas és que amb l'altre gran nucli de gratacelets, la plaça d'Europa, ja en el terme municipal de l'Hospitalet, les altures també són discretes i no superen els 115 metres. "El límit el dóna la proximitat a l'aeroport", expliquen fonts del Consorci per a la Reforma de la Gran Via. Allà, de la trentena d'edificis previstos, els cinc de més de cent metres ja estan acabats o en fase final de construcció. El més espectacular és la torre vermella de l'Hotel Porta Fira, que va dissenyar Toyo Ito amb la col·laboració de Fermín Vázquez de B720, però també pot resultar interessant quan estigui acabat l'Hotel Catalonia, que han dissenyat Jean Nouvel i Ribas & Ribas, ja que té una façana prefabricada de formigó amb finestres amb forma de fulles de palmera que es recobrirà de vidre serigrafiat per tal de donar un curiós joc de llum i ombres.

"Possiblement sí que hem estat massa prudents i en alguns casos es podria haver construït amb més altura", assegura Josep Ribas, que recorda que el seu pare va ser pioner amb l'Edifici Colón, a Drassanes, l'emblemàtic edifici brutalista dels anys 70 que amb 110 metres va ser el gratacel més alt de la ciutat fins a les torres olímpiques.

Fermín Váquez, que també va col·laborar amb Nouvel a la Torre Agbar, reconeix que podria haver estat una mica més alta, "però ens vàrem haver d'adequar al planejament i l'edificabilitat del solar. Segurament, l'edifici hauria estat més eficient si fos no només més alt sinó també més gran en general". Malgrat la "timidesa" de l'ordenació, al cap i a la fi Vázquez troba que "l'equilibri de la ciutat en general és raonable". "Qualsevol que hagi viatjat una mica per Àsia veurà que això de Barcelona no són gratacels, sinó edificis molt modestos, i en aquest sentit la ciutat està sent conservadora. Tal vegada algunes peces potser sí que podrien haver estat més altes i, sobretot, possiblement hi hauria pogut haver més concentració en algunes zones perquè les torres estan disperses i ordenades de manera lineal quan normalment els edificis alts funcionen millor junts. Però no em sembla malament el que s'ha fet i l'únic que trobo a faltar és més debat públic sobre el tema".

En general, s'ha de dir, l'opinió pública sol ésser més aviat conservadora i poc amant de les torres, encara que siguin petites. Sense entrar en la polèmica de l'Hotel Vela de Ricardo Bofill que, tot i que li varen fer rebaixar l'altura dels 178 metres originals als 99 actuals, encara avui rep moltes crítiques dels veïns, els gratacels no tenen molt bona fama. És una contradicció perquè, per una part, resulten atractius com a emblema i fita de la ciutat, que realment té com a fites més altes la Torre de Collserola (289 metres) i les torres de la Térmica del Besòs (200 metres). Però molesta que els edificis alts trenquin la perspectiva acostumada dels carrers, se'ls relaciona amb l'especulació i també com a representació "fàl·lica" del poder, generalment econòmic ja que solen ésser o bé hotels de luxe o seus corporatives. Tanmateix, cada cop hi ha més gent que els reivindica perquè, ben fets, són més sostenibles ja que ocupen menys territori. Ferrater cita el cas de Benidorm, que ha passat a convertir-se en model enfront de la dispersió d'urbanització a la costa. I per Ramon Prat, editor i director del Disseny Hub, és clar que, en una ciutat tan densa com Barcelona, les torres poden ésser una solució per al creixement futur. "Aquí s'ha fet de manera tímida amb edificis d'una alçada mitjana i penso que encara es podrien assumir algunes torres més en algunes zones. Però, val la pena preguntar-se per a què? Tot depèn de si hi ha necessitat o no perquè el que és clar és que ara mateix el que hi ha són milers de metres quadrats buits a la ciutat. Quin ús tindrien?".

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 20 de enero de 2011