Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

"L'èxit i el fracàs es toquen"

Des de dalt de tot, Julio Manrique tria una obra sobre el fracàs; vaja. El valorat director i actor comença el 2011, l'any de la seva gran oportunitat professional, dirigir el Teatre Romea com a substitut de Calixto Bieito, amb l'estrena (el 12 de gener, al Lliure) de L'arquitecte, del dramaturg escocès David Greig, una obra apassionant sobre un arquitecte que li toca viure revessos en les dues facetes de la seva vida: la laboral i la familiar. Crònica, per tant, d'un terrabastall monumental, L'arquitecte és una curiosa elecció de Manrique quan se li obren les portes d'un futur tan prometedor —el galopar de l'ocasió li ressona a les orelles, com diria Shakespeare—. És ben veritat que la seva primera direcció d'un gran clàssic, L'hort dels cirerers, de Txékhov (fins diumenge, al Romea), no n'ha sortit gaire ben parat en la crítica.

"Els extrems, èxit i fracàs es toquen", reflexiona Manrique (Barcelona, 1973, pare d'una nena, la Irina, amb la seva parella, l'actriu i traductora Cristina Genebat) aquest matí gèlid de dimarts al Lliure de Montjuïc, on assaja L'arquitecte. "L'èxit és semblant al fum". Li recordo allò de "la victòria i la derrota, dues grans impostores" de l'If de Kipling, i aprofito per estudiar amb un pèl d'enveja l'aire que té una mica a l'estil angry young man i sens dubte atractiu. Se'l veu més reflexiu. El deixant de Hamlet? "Sincerament, no sé si me n'ha quedat alguna cosa, va ser més lúdic que traumàtic, una experiència saludable, gens torturada; interpretar-lo no m'ha marcat especialment, si deixem de banda que gairebé perdo la veu".

L'arquitecte... "És una obra molt ambiciosa, amb moltes capes, un gran fresc contemporani. Hi ha una història íntima, de parella i de família, i també alguna cosa gran, sobre urbanisme, construcció de la ciutat. A Leo Black, el protagonista (Pere Arquillué), una figura commovedora, se li enfonsa la vida laboral i el gran projecte professional, un barri residencial de protecció oficial mal acabat. L'obra tracta del fracàs i de la necessitat d'assumir-lo. De l'erosió de la vida, de les idees i projectes. Del poder regeneratiu del fracàs. Del fet que, a vegades, s'ha de tornar a començar; destruir per tornar a construir, sense culpabilitats". La manera gairebé exaltada en què Manrique parla de l'obra apunta a un interès molt personal. "És difícil dir perquè tries una obra, de vegades hi ha motius insondables o que només descobreixes al cap d'un temps. En tot cas, el meu pare era constructor. També ho era el pare de l'autor, de Greig. La crisi del sector? No, no munto l'obra per això".

La batzegada de la crítica a L'hort dels cirerers: "Crec que han estat especialment durs, tot i que, en alguns punts, hi estic d'acord. Amb els clàssics et pots equivocar, i Txékhov és d'una teatralitat difícil. Però has d'apostar. Hem fet emergir una certa vida, hem tocat el cor de l'obra. No sé si ens podia demanar més. No he mirat de fer alguna cosa arregladeta, me l'he jugada". Manrique encara no es planteja dirigir un Shakespeare. "Tampoc no vaig fer L'hort... perquè era un Txékhov, sinó perquè volia fer aquella obra en concret. Sóc poc estratega, per a les coses bones i les dolentes. No penso en si em toca o no muntar un clàssic determinat". Al març arribarà la seva elogiada American Buffalo a Madrid, al Teatro de la Abadía.

De la seva doble condició d'actor i director reflexiona: "He arribat a la direcció des de l'actuació. El que m'ha portat a dirigir és l'experiència com a actor. Oferir als actors el que trobava a faltar". Manrique diu que sempre vol seguir compaginant les dues feines —"em surt la vena d'actuar"—, tot i que "no m'atreviria mai a fer-les a la vegada".

Es planteja fer d'actor al Romea, durant el període al capdavant del teatre, amb un altre director. "Pot ser estrany, però és possible amb algú molt còmplice".

L'estímul del canvi

Cal que temem que el tan estimable actor i director malgasti el talent en tasques de gestió? "Espero que no, ja t'ho diré quan posi els peus al fang. Si veig que em perdo artísticament en aquell bosc, tornaré al meu camp". Dirigir el Romea, la programació del qual, amb "una mirada molt contemporània", comença a confeccionar i tindrà tancada el 30 d'abril, ho veu com "una gran oportunitat d'obrir portes a la gent en qui creus". Substituir a Calixto... "Sí, tela..., tot i que ell m'ha animat, 'tu ets tu', m'ha dit. Ho havia de provar, t'has d'arriscar". Manrique assumirà la direcció en un món molt canviat. "Ja que comences una gran aventura, que tot canviï és estimulant".

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 6 de enero de 2011

Más información