L'Estat transparent

Potser allò que ha de ser considerat l'esdeveniment més important de l'any que demà acaba és la divulgació dels petits i grans secrets, conversacions de cambra, tafaneries diplomàtiques, trifulgues clandestines, confidències furtives, paraules sibil-lines que ha escampat arreu del món la pàgina Wikileaks.

La concepció del poder, de l'Estat o de les instàncies decisives en el regiment de la cosa pública ha passat per fases diverses en la història política d'Occident. Els atenesos del temps de Pèricles consideraven l'ordenament de la ciutat com una cosa emanada de la sobirania intel.lectual del poble —amb el benentès que aquest poble estava constituït per quatre gats amb propietats, mantell i bona parla—, el qual discutia fins a l'esgotament totes les coses de caràcter públic fins arribar, se suposa, a les conclusions que més bé havien de servir l'interès del comú. Es tractava de territoris de dimensions força limitades i amb una població lliure molt escassa: el que sabem del funcionament d'aquella democràcia és que tots els qui tenien capacitat per prendre decisions es coneixien pel nom i l'ascendència, com a l'Antic Testament.

'Wikileaks ha transformat l'Estat invisible Kafkià en una pura, diàfana transparencia'

Cosa molt diferent va succeir durant tota l'Edat Mitjana cristiana, en què el poder emanava del senyor, amb el benentès que el poder del senyor emanava d'un senyor més poderós, el d'aquest procedia del rei, i el d'aquest es desprenia del papat i, en última instància, de Déu. Com a derivació d'aquesta organització política, les monarquies dels segles moderns van concentrar totes les instàncies del poder en la figura del monarca, i d'aquí el nom que van assolir, especialment als segles XVII i XVIII, absolutes: el poder com a summa potestas. En aquest context, seguint la lliçó de Maquiavel —el primer politòleg important dels temps moderns—, Thomas Hobbes va restaurar la figura al.legòrica i bíblica del Leviatan per defensar, com ho havia fet la teoria absoluta d'un Jean Bodin, que, en l'estat de naturalesa, tots els homes són lliures, però, com que ho són desmesuradament i volen menjar-se els uns als altres, el millor és delegar la màxima autoritat i el fonament del dret polític en la figura del rei. Però Locke, a l'encara avui tan parlamentària Anglaterra, va tornar a posar l'èmfasi en el dret natural i en la sobirania dels ciutadans: en això van seguir-lo Montesquieu, Hume i el mateix Kant.

El segle XIX, que és el segle de la gran consolidació de la burgesia i del desenfrenament de l'administració —les dues coses aliades amb la progressiva esclerosi de la matèria gris humana—, va veure com naixia un altre mite del poder, aquell que corona, literàriament, l'obra de Franz Kafka: l'Estat és una cosa pràcticament invisible, inabastable, situada sempre a una distància infinita, contra la qual no cal ni tan sols tenir el pensament de fer-hi res. Marx no ho va creure així, però la seva teoria revolucionària va acabar fracassant de la manera més estrepitosa.

Per fi, amb la difusió massiva de papers a càrrec de Wikileaks hem arribat a una nova, inesperada teoria del poder: aquest ja no serà mai més concebut com un ens abstracte, impenetrable, opac i indiscernible sinó com una cosa tan transparent com l'aigua que surt de la depuradora d'El Prat. El poder, a partir d'ara, ja no serà entès com una instància totpoderosa (tot i continuar essent-ho), sinó com una instància clara, translúcida, sense secrets, absolutament pública i manifesta, cristal.lina i diàfana. Kafka presentava el centre del poder, a El castell, com un edifici envoltat de boires i tenebra, sempre eficaç, però inaccessible per a qualsevol mortal situat a l'exterior d'aquella fàbrica. Julian Assange ha aconseguit fer-nos creure —la fantasmagoria del poder, naturalment, continua essent tal cosa— que el poder no té res d'enigmàtic. Convençuda la ciutadania que el poder ja no és miratge sinó evidència, la possibilitat que la sobirania intel.lectual dels ciutadans pugui assaltar la seva seu queda reduïda a no res. Ja no hi ha res a blasmar ni ningú; ja tot és més clar que el més transparent i pur dels vidres. I així rodarà el món, com la roda d'Ixíon.