Circuits domèstics

Fer camí professional en el món de la música és, sempre ho ha estat, una empresa complicada. Costa obrir-s'hi pas, per cultura, per infraestructures i per inversió. L'elevat nivell tècnic dels intèrprets actuals i la facilitat per produir música domèsticament juga a favor dels nous valors. També han crescut els equipaments, municipals o privats, que aixopluguen els grups en l'inici. Ara bé, les noves bandes es topen de seguida amb la problemàtica distribució discogràfica i amb la desigual oferta de locals per tocar música en viu. La música en català ha madurat i ja no és un fenomen uniforme com en l'època del rock català. Sembla que ara a Catalunya es viu un moment d'eclosió de grups que exploren diverses tendències, tot i que el pop, el rock i el folk són les línies més triades, i que van tenint un públic fidel. Més enllà dels fenòmens de bandes com Manel o Els Amics de les Arts, nous grups i d'altres que han sabut redecorar el seu so van buscant un espai en uns circuits musicals cada vegada més domèstics i propers. Enmig de la revolució d'internet i del canvi de pas de les discogràfiques, qualsevol oportunitat per anar endavant en el món de la música és benvinguda. Darrerament hi ha dos noms propis en la música en català que són culpables d'aquest risorgimento: Manel i Els Amics de les Arts. Però hi ha vida més enllà dels premis i de les bandes amb legions de fanàtics. Hi ha molta classe mitjana que treu el cap.

Les sales petites són un bon laboratori pel qual han passat un grapat de bandes

Josep maria Jou: 'Si vols muntar-te un concert has de moure el cul'

Els concerts també pateixen la crisi i el preu de les entrades podria augmentar

El nivell dels músics joves ha augmentat de manerea notable els darrers deu anys

Producció. El director dels estudis de La Rulot Produccions, Bartomeu Egea, ha vist passar pel seu local artistes de tota mena des del 1989, i assegura que "bàsicament els joves sempre són iguals" i rebla: "Les modes van passant, els noms van passant, però el gènere que sempre predomina és el rock, en tots els seus àmbits". Ho diu un home que ha tingut de clients Loquillo, Marc Parrot, Pau Donés, Lucrecia o bandes incombustibles com Los Sírex o Los Salvajes.

I en vint anys, què ha canviat? Egea sosté que "ara es tenen els mateixos problemes que abans, bàsicament que els grups que assagen després no tenen on tocar". Això sí, "el que ha canviat són els formats, hem passat de gravar cintes de casset a fer dvd amb diverses pistes de vídeo i so". Hi ha molts locals d'assaig a Barcelona, molts de municipals, i també a l'àrea metropolitana, que són testimonis privilegiats de què passa en la música catalana. "El procés sempre és el mateix —adverteix Egea—, primer la gent es busca als locals i després comencen a crear". Així es formen molts grups que triomfen. També hi ha moltíssimes bandes que "es queden pel camí" i que, malgrat tot, "segueixen i venen a assajar per oci, es treuen la corbata i toquen".

El que queda clar és que "per fer música un s'ha d'espavilar, i si es vol fer un concert, s'ha de moure el cul". Aquest diagnòstic és de Josep Maria Jou, director de l'Espai Musical La Bàscula, centre musical depenent de l'Ajuntament de Barcelona que durant anys ha aixoplugat grups que començaven i també d'altres que no trobaven escalf en el circuit habitual de sales. El primer "filtre" que passen els aspirants a estrelles per arribar a La Bàscula és arribar-hi, "i la meitat dels que demanen de venir hi acaben arribant", indica Jou, que admet que "hi ha moda i aquesta és una feina en la que cal esforç". Això sí, si es fa feina s'aconsegueix, com fa unes setmanes, construir un festival punk portant els nord-americans Tragedy i ajuntant-ho amb tres grups locals i "omplir fins a rebentar" la sala gran de La Bàscula, que té una capacitat per a 500 persones.

Assaig o tècnica. Un dels comentaris recorrents entre la gent que es dedica a aquest món és que el nivell tècnic dels músics és elevadíssim. "Fa uns anys, la gent tocava punk perquè no podia fer una altra cosa, i ara arriben nanos de setze anys que fan jazz i funky", revela el responsable de La Bàscula, centre del carrer Foc que està esperant que l'Ajuntament reposi els espais d'assaig que es van retirar. El fet de ser un centre de titularitat pública fa que prestin més serveis que una sala convencional. Quins estils són els més populars a La Bàscula? "El rock, el punk i el heavy. El pop es queda al centre de la ciutat", rebla Jou.

Concurs. A més de picar pedra en els locals d'assaig i en les sales petites, un bon canal per donar una mica de peixet als nous grups és el concurs Sona9, promogut per la revista Enderrock i també per les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un certamen senzill: artistes novells no professionals envien una maqueta de tres cançons originals. Així ho han fet en els deu anys de vida del Sona9 un total de 1.126 bandes participants, "a la recerca dels grups emergents", segons el director d'Enderrock, Lluís Gendrau. Casualment, o no, Manel van quedar segons en l'edició de Sona9 del 2007 —i van obtenir el guardó Joventut—, i la banda Els Amics de les Arts van arribar a participar en tres edicions del concurs fins a ser-ne finalistes el 2005. "El Sona9 és una molt bona plataforma per donar-te a conèixer, però sobretot és una molt bona empenta, en forma gairebé de gimcana, per anar creant un repertori propi". Aquest és el comentari de Joan Dausà, alma mater de Joan Dausà i Els Tipus d'Interès, grup que enguany s'ha endut el Premi Popular del Sona9. El responsable d'Enderrock dedicat al Sona9, Ferran Amado, confirma que el concurs té vocació pedagògica i apunta: "Fem una mica de productors artístics, i els grups ho agraeixen".

Difusió. Però una carrera musical no es pot quedar en guanyar o no un concurs. Dausà dibuixa que "el pas següent és aprofitar l'embranzida que ens ha donat el concurs i la motivació extra d'haver guanyat el premi per votació popular". L'exemple d'aquest artista de Sant Feliu de Llobregat és paradigmàtic de molts que comencen i que suen les seves cançons en locals d'assaig. Per a Dausà la millor manera de donar un salt "és enregistrar un disc per aprofitar la campanya de difusió que comporta el premi". El que costa és la distribució i fer-se un lloc en l'escena musical.

Locals i canalització. A Barcelona, des de fa uns anys, han anat sorgint apostes de locals que recollien les propostes que quedaven fora dels estadis i de les sales convencionals. Avui sales com Heliogàbal, Elèctric Bar, Be Cool, a Barcelona, o Salamandra a l'Hospitalet o la Mirona a Salt, entre d'altres, són la veritable cuina de la música catalana actual. I el menú el fabriquen ells. Lorena Font, de l'Elèctric Bar, explica que al seu bar es programa de dilluns a divendres, els 365 dies de l'any, i reben "una mitjana de 15 propostes musicals i d'altres arts escèniques al dia". O sigui que hi ha oferta cultural, fa falta canalitzar-la. Font posa el dit a la nafra i declara que "a Barcelona, no només calen més sales de música en viu com la nostra, sinó que també cal més implicació activa per part de les administracions per potenciar i facilitar aquests espais no comercials". A principis de mes, a l'Heliogàbal, varen actuar Inspira, faran parlar. La Marta era clara: "si no vens aquí, no t'arriba res". El seu acompanyant, l'Òscar, admetia que tot i anar sovint al bar gracienc no és "seguidor del panorama musical", i que hi va a "conèixer". El tutelatge de la política cultural ha anat a parar a espais privats.

Si bé "el fenomen Manel ens ha afavorit a tots els grups que cantem en català", com apunta Dausà, un factor que ajuda a crear múscul de l'escena de qualsevol lloc és la música en viu. Joan Rosselló, president de l'Associació Professional de Representants, Promotors i Managers de Catalunya (ARC) assenyala que "com més sales en viu funcionen i com més públic hi hagi, millor cultura musical tindrem, i viceversa". Segons Rosselló, i malgrat que pugui semblar una trivialitat, "els músics han de tenir on tocar i han de sentir el públic i motivar-se per millorar". La portaveu de l'Elèctric explica com funcionen: "Cedim la sala als artistes i oferim activitats a preus simbòlics, col.laborant en la divulgació i promoció d'artistes emergents". Amb aquest mètode "molts dels nous músics catalans han passat en els seus inicis per sales més petites com l'Elèctric".

La crisi i l'actitud. Però no tot és xauxa. "Els concerts també estan patint la situació de crisi econòmica. Possiblement hem viscut també una bombolla de preus de les entrades aquests darrers anys, i cal tornar a una situació més realista", assegura Jordi Herreruela, representant de les Cases de la Música, entitat que aplega sales de Mataró, Salt, l'Hospitalet, Terrassa i Manresa. La Lorena Font creu que qualsevol manera de promocionar els músics és bona. "Totes les iniciatives que promoguin la col.laboració entre entitats, sales o músics, com és el cas dels concursos, solen tenir una repercussió social més notable". Herreruela és crític amb la volada que es dóna a "certs noms" i recorda que "a aquests noms amb anomenada els costa moure masses de gent quan s'ha de pagar entrada".

A part de la problemàtica infraestructural, també hi ha un canvi d'actitud. Xavi Caparrós, baixista de Mishima i membre del grup Linn Youki —molts músics tenen més d'una feina—, assegura que "des de fa uns anys, la música feta a Catalunya, i no només la cantada en català, ha anat perdent complexos i és indubtable que avui en dia està vivint un moment immillorable". El músic recorda que les bandes catalanes viuen bé "sense subvencions i a dia d'avui hi ha més grups que mai fent cançons amb lletres ben escrites i ben tocades", i rebla: "Cada cop hi ha més grups amb un so propi i això és fonamental. A més, hi ha un ventall ben diferent d'estils".

Estils i cançons. L'evolució estilística ve donada també per l'increment tècnic i perquè l'accés als instruments és més fàcil. Ferran Amado ha detectat aquesta metamorfosi en l'evolució del Sona9: "El 2001 venien músics amateurs i ara trobem músics amb una elevadíssima formació". Xavi Caparrós dóna a més una pista del leit motiv de la nova generació: "Una part important de les noves generacions de músics venim de l'escena indie, i el que diu aquest moviment és que això que tant t'agrada també pots fer-ho, només has d' agafar la guitarra i tocar". Però compte, es corre el risc de "no tenir ànima". Des d'Enderrock s'admet que avui en dia el que preval és "trobar cançons", no tant que el grup soni bé, que més o menys ja es dóna per fet. En el Sona9 els finalistes passen per un acústic a ICat FM, on se'ls despulla al màxim "per veure què hi ha a dins".

Pedrera de grups. Joan Rosselló, des de la banda dels promotors, confirma que "hi ha una pedrera tremenda i estan sorgint molt bons grups i solistes, amb una competència molt sana. Tant de bo serveixi per generar confiança als que comencen i també per crear nous públics". Però queda molt per fer. "Barcelona intenta fer els deures però va molt a poc a poc —apunta Rosselló—, hi ha molta manca de cultura musical en general i la vocació i professió de músic no està gens normalitzada".

Malgrat les dificultats, hi ha un petit olimp català. No és un star-system perquè no hi ha estrelles però sí que hi ha noms que omplen en els seus concerts i venen discos. Hi ha vida més enllà de Manel. I hi ha vida interessant. No es pot fer una llista sense deixar fora a algú, però cal destacar els projectes madurs que ofereixen Mishima, Mazoni, Ix! o Whisky'ns en el camp del pop. Registres que guanyen públic són el folk, a la seva manera, de Sanjosex, El Petit de Cal Eril i Pau Vallvé, la chanson d'Anna Roig o el punk melòdic d'Aias.