'Domi manere convenit felicibus'

Des de l'1 fins al 5 de desembre es podia veure al Mercat de les Flors l'espectacle Living Room dancers, de la companyia de Nicole Seiler. Els qui hi anaven es trobaven amb uns prismàtics a les mans, un reproductor mp3 i un plànol del Poble-sec amb uns llocs numerats, al qual s'havia afegit els dibuixos d'una col.lecció de façanes esquematitzades, i a continuació se'ls convidava a voltar pel barri i a mirar persones ballant a casa seva. És així com ens ve al cap allò de: "convé als feliços romandre a casa".

És la segona vegada en poc temps que a Barcelona hem pogut veure el carrer convertit en alguna cosa més. El primer, el novembre passat, va ser al festival Liliput. En aquella ocasió, petites botigues, instal.lades a les porteries d'algunes cases de la Ciutat Vella, oferien un espectacle performatiu fora del comú que feia interrogar-se sobre l'ús del carrer i els marges d'allò quotidià. En l'ocasió que ens ocupa, la mirada havia de dirigir-se cap a dalt, a les plantes superiors, on en diferents finestres es veia ballar. Aquest era l'espectacle.

Els 'living room dancers' obliguen a convertir el carrer en una talaia domèstica

Els living room dancers obliguen a convertir el carrer en una talaia domèstica, per dir-ho així. Alteren el que és habitual. Si recorden la pel.lícula de Hitchcock, La finestra indiscreta, el protagonista dilata el seu petit apartament mentre observa el que passa a casa dels altres. De casa en casa. Però aquí és diferent, aquí mirem també amb uns prismàtics, però ara ho fem des del carrer cap a l'interior de les cases, que participen així en l'acció del carrer. Resulta curiós que, per unes hores, el Poble-sec semblés Amsterdam, una ciutat en què és inevitable mirar cap a les finestres, especialment a la nit. En aixecar la vista per sobre dels fanals, els cotxes i les voreres, papereres, bancs o paviments, tot, quedava en un lloc secundari: el carrer eren les finestres i el que passava a l'interior de les cases. Els interiors privats eren la ciutat, la seva acció i el seu argument. Perquè això passés, era determinant el paper dels mp3. La música permetia una connexió individual entre l'observador i els interiors, més poderosa que la visió. Les finestres permetien veure, però, tal com recordava el programa de mà que se subministrava als assistents, que el camp de visió de les finestres té unes limitacions i, per tant, accentua la possibilitat d'imaginar, de completar, el que passa fora del marc de visió. No havia vist mai una crítica millor de la transparència en arquitectura!

Segons el RIBA (Royal Institute of British Architects), la recerca en l'àmbit de l'arquitectura, per explicar-ho d'una manera molt simplificada, pot orientar-se de tres maneres diferents: cap a les obres d'arquitectura en si, cap als processos que les fan possibles, o cap a les accions, tant les que l'arquitectura indueix com les que influeixen en l'arquitectura. L'experiència de la qual els parlo avui és clarament una d'aquestes últimes. La seva oportunitat i actualitat rau en el fet d'haver-se fet sense esforços aparents i ser fruit més de l'acció que del disseny. Això inclou el no pertànyer a un espai definit, no tenir forma i semblar casual: és un relat viu perquè permet reunir les parts que el formen com es vulgui i interpretar-lo com es vulgui. Des del meu punt de vista, serveix per ressaltar el millor de la ciutat i per interrogar-nos sobre les relacions entre l'acció i el disseny, especialment oportunes en una ciutat afectada sovint pel disseny innecessari.