Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Arqueologia amable

Explicar coses d'arqueologia al gran públic resulta una empresa tan difícil com, posem per cas, explicar al comú el cicle de Krebs o la tècnica de la fissió nuclear. Són coses que pertanyen a disciplines molt elaborades i complexes, que reclamen sempre un lector aciençat, preparat en la matèria. Potser es pot explicar amb gran competència un retrat de Leonardo o un quadre de Rembrandt; potser és possible fer entendre a la gent què significa La terra gastada, de T.S. Eliot, o Moby Dick. Però entrar en el valor de les restes arqueològiques que han deixat cultures sempre, per definició, molt allunyades de nosaltres en el temps i en l'espai, és una tasca que només té dues solucions o dos camins viables.

'Només un savi de debò pot fer tan atractiva l'arqueologia'

El primer és el camí de l'especialista. Schliemann va arreplegar una pedra que va trobar no lluny de les costes de l'Àsia Menor i, com va passar amb el famós os de Cuvier, en va desprendre tota una civilització, destriant-ne qui sap els estrats, fins al punt que, deixant Homer a banda, ja sabem quin número calçaven Andròmaca, Príam i Hècabe: no és un camí que desperti passions entre el gran públic. Per contra, aquells que no són tan especialistes, però que posseeixen un saber empeltat de coneixements diversos —cultura general, geografia, mitologia, història de l'art, etcètera— són capaços d'oferir-nos una visió i una idea de determinades restes arqueològiques que ens mouran, de continent, a visitar les deixes de la cultura minoica, una altra vegada el Partenó o les glòries escampades a la pròdiga Delfos.

Entre els segons cal comptar-hi, sens dubte, un estudiós del que encara no teníem notícia a les terres hispàniques: Cesare Brandi. Ha estat una editorial acabada de néixer a Barcelona amb nom de riu europeu, Elba, la responsable —de la mà d'una gran traductora, Carmen Artal, a la qual només falla de vegades la puntuació— d'oferir al públic el Viaje a la Grecia antigua d'aquell, un llibre moltes vegades reeditat a Itàlia. És un llibre magnífic per raons que ja s'han insinuat, i encara d'altres. És un fet que Brandi coneixia molt bé la seva matèria i que va fundar a la seva península l'Istituto Centrale del Restauro, del qual va ser director entre el 1938 i el 1961. Però encara resulta més palpable el fet que Brandi degué reservar per a les reunions d'especialistes les més complexes discussions sobre la matèria arqueològica: en aquest llibre hi va vessar no solament molts de coneixements sinó també, i és el que s'agraeix, una capacitat narrativa i d'engrescament del lector com els savis només arriben a fer molt rarament. És cert que explica amb detall, per exemple, per què considera que els dos "bronzes" trobats a les costes de Riace l'any 1972 —aquelles dues escultures gregues del segle V que Sandro Pertini va visitar expressament i que el van moure a la genuïna expressió: "Come sono belle!"— són per força de mans distintes, potser dues d'elles les de Fídias. Però, al costat d'aquestes precisions sapiencials, Brandi és capaç d'enfurismar-se contra la pictomania de sir Arthur Evans, a Cnosos, o contra l'última restauració de la columnata Nord del Partenó, com ho és d'evocar el paisatge i els costums en un viatge d'Atenes a Delfos: "El camp es torna feréstec, perd les vinyes i els olivars, i comencen de seguida les muntanyes amb un velló de fosc boscatge, entre el qual hi distingeixo tot de murtra i d'arboç, tots a la mateixa altura, meticulosament retallats per les cabres que surten a cada passa". És cosa que dóna gust de llegir, com el dóna de vegades, quan va de viatge, Josep Pla, el nostre Pausanias.

Més encara: Brandi ens prevé contra tota incursió arbitrària del patriotisme en l'arqueologia (vegeu el cas barceloní del Born, commovedor, que entra de ple en l'òrbita de les consideracions de l'autor): "El problema de com entendre i gaudir d'una obra d'art es complica fatalment amb el sentimentalisme i el mal entès amor per la pàtria". Un llibre esplèndid, doncs, com ho són els altres amb què l'editorial Elba comença a caminar.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 16 de diciembre de 2010

Más información

  • MARGINALIA