Un món podrit

MARBURG

Guillem Clua

Proa

152 pàgines. 17,50 euros

La medicalització creixent deu ser el símptoma més evident d'una societat malalta. Alguns films, com ara Life During Wartime de Todd Solondz, mostren una societat que necessita narcotitzar-se per afrontar les trompades iniciàtiques de la vida. Desatesos els grans discursos consolatoris, desorientats en el marasme de les realitats líquides, els humans del segle XXI busquem desesperadament el sentit de la vida (i de la mort) en les noves fal.làcies pal.liatives.

L'eix temàtic de Marburg, de Guillem Clua, és la importància de les malalties com a definidores d'una època. Parteix d'un fet real: el brot d'un virus letal el 1967 a la ciutat de Marburg. La intenció de Clua és fer de la malaltia una metàfora (un punt apocalíptica) que defineixi psicopatologies, comportaments morals i psicosis de la societat.

Clua acaba derivant el tema de les malalties cap al costat mòrbid

El fil que relliga les quatre microhistòries —la malaltia— pren unes connotacions segons el context sociocultural en què es produeix. Malgrat els avenços científics, el sistema immunològic dels humans és incapaç de resistir l'escomesa dels virus, addiccions i malalties que els fan vulnerables. La reflexió sobre les amenaces (la sida, els psicòtrops, l'Alzheimer...) té una dimensió moral que abraça des dels perills de la recerca científica fins a les mistificacions religioses, passant pel rebuig de l'homosexualitat o la fragilitat de les relacions sentimentals.

Amb aquest ambiciós plantejament, Marburg entrecreua quatre històries situades en espais homònims (però geogràficament distants) i en temps diferents (dels 60 ençà). L'acció pren un notable dinamisme. Una sintaxi fluida, pel ritme i pel factor impacte, té punts de coincidència amb les estratègies tensionals i (marca dels dramaturgs doblats de guionistes de telenovel·les) amb la dèria d'embolicatroques del guió televisiu. Resultat? 1. Tot allò que es guanya en extensió es perd en profunditat. 2. El joc de coincidències i relligats sintàctics de l'obra (espais, temps, personatges) n'edulcora la semàntica. 3. No s'enfondeix en el potencial de les històries, sinó en l'escorça.

Com a La pell en flames i Gust de cendra, Clua furga en un tema candent i ric. Malauradament, i això és comú en la dramatúrgia actual, acaba derivant-ho tot cap al costat més mòrbid i naïf. Cert que, hàbil relator, procura d'embolcallar les vivències dels personatges en un context global. Però el referent històric sovint es difumina, la complexitat del tema acaba negligint-se i el cosit de la trama desvirtua la transcendència dels "exemples morals". Difícilment es pot conjurar el podrimener atemporal del món amb l'anunci profètic d'una nova aurora.