Erotisme monacal

CANÇONER DE RIPOLL

Introducció de Pere J. Quetglas

Traducció de Jordi Raventós

Adesiara editorial

120 pàgines. 12 euros

El recurs al manuscrit retrobat és un clàssic de la novel.la, des del Quixot a El nom de la rosa, però hi ha veritables descobertes fora de la ficció, manuscrits salvats quasi incomprensiblement a través dels segles.

És el cas del Cançoner de Ripoll, vint poemes eròtics en llatí traduïts ara per segon cop al català i que un monjo anònim del segle XII va copiar, d'amagatotis, aprofitant pàgines en blanc d'un vell tractat gramatical i escrivint al revés alguns títols per no atreure l'atenció dels lectors severs.

La peripècia del manuscrit, salvat de la destrucció anticlerical de les dues desamortitzacions del segle XIX mig per atzar mig per la murrieria de l'arxiver Pròsper de Bofarull, val per una novel.la, i l'explica, més tot el que cal saber sobre el Cançoner, el catedràtic de la Universitat de Barcelona Pere Quetglas en una introducció precisa, entenedora i divertida.

Si Bofarull va salvar el manuscrit, Lluís Nicolau d'Olwer va publicar, el 1923, aquestes composicions amatòries intercalades al còdex. No fa ni un segle, doncs, que llegim el Cançoner, però el valor és inqüestionable, ja que se situa a la cruïlla entra la fi de la gran tradició lírica de l'antiguitat llatina i l'esclat dels trobadors, en la línia de la poesia goliardesca, la dels Carmina Burana.

Com assenyala Pere Quetglas, la distància temporal dificulta la plena comprensió d'aquests versos. L'opció de Jordi Raventós de traduir-los en una mètrica catalana fidel a la llatina és ambiciosa i arriscada. Els encerts són majoria, més en l'extensió dels dístics elegíacs i dels hexàmetres que no pas a les estrofes d'art menor.

Alguna tria de lèxic sembla discutible, igual que certes rimes coixes deliberades, però en general Raventós aconsegueix transmetre, tot i l'abisme dels segles, un esperit líric franc, fresc i captivador.