"Barcelona és un personatge literari"

Al barri tothom comparteix els records com si formessin part d'una família. Potser per això, quan la seva empresa se'n va en orris i Hisenda el persegueix, l'Àngel decideix tornar. Deixa el seu pis d'una zona bona de Barcelona i es refugia a casa dels pares, a Vallcarca.

Gairebé totes les novel.les de David Castillo tenen Barcelona com a escenari, però El mar de la Tranquil.litat (Proa) és la biografia d'un barri, Vallcarca, on va créixer. És la més autobiogràfica que ha escrit. "No he necessitat documentar-me, ho tinc tot a la memòria". Les vides de l'escriptor i del seu personatge no són gaire diferents. Castillo també va marxar, no gaire lluny, al Carmel, un dels altres paisatges de la seva infantesa i joventut, i també hi ha tornat.

"Totes les vivències són reals". Els records, del final dels anys seixanta i setanta, fan pensar en les aventis de Juan Marsé: la bomba d'hidrocarbur de fabricació casolana que van fer esclatar, "l'última bomba del barri", i que va ferir greument dos dels seus amics. Els partits de futbol a mort entre els equips rivals de Verdum, Montbau, la Taxonera, els Penitents, el Carmel, Can Baró. Les pel.lícules bèl.liques de la Segona Guerra Mundial que tant els van inspirar. Els herois com el Capitán Trueno, Jabato, Flecha Rota i el Hombre Enmascarado. Les bandes. La sinistra escola dirigida per falangistes. "A classe parlàvem en castellà, i al carrer en catanyol". L'arribada de l'home a la Lluna.

L'editorial Bruguera, al carrer de Móra d'Ebre, on molts de la colla van treballar i on els regalaven còmics o "joies de la literatura". "Jo no hi vaig treballar, però sí que em van vendre a meitat de preu llibres de Salgari i de Stevenson". I les històries que els explicava el vell anarquista a qui escoltaven amb devoció. En aquella època, ells no pensaven en política, però aquells relats els omplien el cap de fantasies, tant que, quan va morir l'home, van voler salvar les seves magres pertinences.

Quan l'Àngel va tornar a Vallcarca, les coses havien canviat. Dos dels seus amics havien mort, l'Adolfo i el Toni Batalla. No saben si l'Adolfo es va suïcidar o es va equivocar amb la dosi de pastilles. El Toni va patir una depressió després que es morís el seu germà. Es va matar en un accident de cotxe. El Freddy va passar vuit anys a la presó. L'Àngel se'l troba alcoholitzat. Se suïcida.

La rutina de l'alcohol i les drogues va marcar una generació. El Dani, un dels amics de la colla, ara a l'atur, ho explica: "Ones de cervesa, marees lentes d'heroïna, huracans de cocaïna i vendavals de fum d'haixix travessen les consciències d'aquests pobres diables dels vicis grans, i dels petits, els quals també maten. Mata més un d'aquests barris que un bombarder americà".

Però no són aquestes històries tristes les que marquen l'Àngel i el seu creador, David Castillo. Segueixen vives en el seu record, però per damunt de tot estan convençuts d'haver viscut uns anys meravellosos. "Era molt divertit", explica Castillo. Vivíem en un barri entre muntanyes i tot el dia voltàvem: el Parc Güell, la Creuta, el Carmel, la Muntanya Pelada. Teníem una sensació de gran llibertat".

"Ara hi ha molts solars. Es van enderrocar edificis i per la crisi no s'ha tornat a construir. Encara hi queden torretes humils amb tocs modernistes. No queden bars, tot són farmàcies. És un barri ple de vells, tenim escales mecàniques i a molts carrers hi ha passamans perquè s'agafin. Puc presumir que tinc amics que no han agafat mai un avió. Veig Barcelona com un personatge literari i amb aquesta novel.la he volgut escriure una mena de biografia sentimental de Vallcarca".