El cor per sobre de les idees

MENTRESTANT AGAFA'M LA MÀ

Kirmen Uribe

Traducció de Jon Elordi i Laia Noguer

Proa

192 pàgines. 15,50 euros

Quan Patxi López va prendre possessió del govern basc va canviar la fórmula tradicional amb què feien jurament els lehendakaris, i la va reduir a una mera promesa, sense Bíblia pel mig i sense l'expressió inicial "Ante Dios humillado...". Qui sap si per compensar la pèrdua de càrrega lírica, tot seguit va llegir dos poemes: un de la premi Nobel polonesa Wislawa Szymborska, Res no passa dues vegades, i un altre de Kirmen Uribe (Ondarroa, 1970), Maig. No és habitual que un polític citi un poeta d'un sol llibre i a sobre deu anys més jove. Ara tenim ocasió d'entendre per què Mentrestant agafa'm la mà és un llibre extraordinari.

Kirmen Uribe defuig abstraccions i fa poesia amb eines de la narrativa curta

Uribe, llicenciat en filologia basca, al cap d'una dècada d'activitat creativa s'ha convertit en un autor de gran reconeixement internacional. A part d'alguns cedés multidisciplinaris, en què la poesia va de bracet amb la música i el vídeo, i d'uns quants llibres de literatura infantil i juvenil, ha publicat Bilbao - New York - Bilbao (Elkar, 2008; en català, a Edicions 62), que va rebre entre altres guardons el Premio Nacional de Narrativa el 2009.

Es tracta d'un conjunt de relats sobre tres generacions de la seva família; no és una crònica sinó una recerca d'actituds personals en moments significatius. El mateix interès per la petita història i la convicció que "el cor està per sobre de les idees" que presideixen aquesta obra, els podem trobar també en cada un dels seus poemes.

L'autor defuig les abstraccions i les generalitzacions, i presenta, amb gran economia de mitjans, un seguit de personatges en un temps i en un lloc concrets, i si la seva prosa és d'una gran intensitat lírica, en poesia fa servir eines pròpies de la narrativa curta. L'objectiu és trobar-hi, no tant el sentit de la seva existència, que potser seria demanar massa, com un motiu per què ens acompanyin en la nostra memòria. Només tres exemples: un obrer que "mai no deia t'estimo" ha passat anys enduent-se peces metàl.liques de la feina, per poder regalar un llit a la seva filla, fet a mà, amb soldador. Uns soldats mongols són obligats a lluitar primer amb els russos, després amb els alemanys, i al final de la guerra —"per als perdedors són esclaus, per als guanyadors són traïdors"— se suïciden en grup. Una colla de nens, en dies d'hivern, troben ocells i se'ls enduen a casa per mirar de salvar-los, ignorants que la natura ja els ha condemnat i que la seva compassió no hi pot fer res. És un projecte semblant al del poema de Yeats Beautiful lofty things (Coses belles, grandioses), però sense la dimensió heroica que hi vol il.luminar l'irlandès.

Ens trobem amb la gent de cada dia, amb drames i conflictes més aviat banals, però del que es tracta és de contemplar-los amb una mirada que hi destaqui la gràcia que els fa únics i potser exemplars; en aquest sentit entronca amb la poesia de l'experiència d'arrel anglosaxona. I tot i que també hi apareixen temes habituals de la poesia basca, com el paisatge o la llengua amenaçada, no hi apareix cap reivindicació col.lectiva, només la de la singularitat personal.

Els traductors Jon Elordi i Laia Noguera han fet un treball impecable, ja que no solament ens fan saber què diuen els poemes originals sinó que els textos resultants funcionen també com a poemes en català. La seva traducció, que conté el llibre original, Bitartean heldu eskutik (Susa, 2001), més 14 poemes d'altres procedències, ve a afegir-se a les que amb notable èxit s'han fet a l'espanyol (Visor, 2003), l'anglès i el francès, marcant una línia de normalitat que voldríem més freqüent. Perquè, en definitiva, la poesia d'Uribe, una lliçó diàfana d'humanitat, no ens ve pas en mal moment.