L'art de desballestar

Pensant-ho bé, Carles Bosch no ha fet una pel.lícula sobre l'Alzheimer de Pasqual Maragall. L'ha fet sobre la família Maragall davant la malaltia. M'explico.

Fins a cert punt, era previsible que un líder com Maragall reaccionés al diagnòstic encarant-s'hi. Ho va dir aquell dia de la tardor del 2007, quan va fer públic el seu mal: "Vam fer els Jocs, vam fer l'Estatut. Ara,combatrem l'Alzheimer". La determinació ha estat una característica del personatge al llarg de tota la seva vida pública i en un moment crític com aquest no podia fallar. Com tampoc no podia ser d'una altra manera que aquesta lluita contingués notables dosis d'humor, intel.ligència, tendresa, imprevisibilitat, gosadia, coratge, etcètera. Menys obvi era que al costat d'això es mostressin algunes pinzellades de l'autoritarisme, el mal caràcter i fins i tot l'egoisme del personatge. Gat vell del reporterisme, Carles Bosch sabia que no podia obviar aquests trets, d'altra banda prou coneguts, ja que fer-ho hauria estat caure en allò que justament combatia: la compassió pel "malaltet", en expressió punyent del mateix protagonista.

El paper dels familiars al voltant de Maragall és el millor del treball de Carles Bosch

Allò que en canvi no estava escrit i que el reportatge basteix amb una sensibilitat admirable és el repartiment de papers que els familiars van teixint al voltant del malalt al llarg dels dos anys que va durar el rodatge. És això, al meu entendre, que converteix el document en una pel·lícula, una història de validesa universal, tant se val si real o de ficció. La dona, que en un determinat moment reclama el seu espai de llibertat; el fill, que ha d'ocupar-se que el pare no agafi el cotxe; la filla gran, protectora, que a la multitudinària presentació de les memòries ha de recordar als presents que l'il.lustre autor és un malalt; la filla petita, que carrega amb la part més emocional i física: tot això et deixa clavat a la butaca. L'eina que Carles Bosch fa servir per explicar aquesta història densa i duríssima és la canònica del cinema: l'el.lipsi. Només l'el·lipsi del cinema, en efecte, és capaç de convertir el desballestament d'un vell automòbil en una gran metàfora de la vida i de la mort.