Elogi del silenci
És un símptoma d'allò més interessant que Ramón Andrés hagi publicat recentment, a Barcelona, un llibre sobre la llarguíssima tradició dels amics del silenci i de la vida contemplativa, en contra del que està de moda, és a dir, la vida activa: No sufrir compañía. Escritos místicos sobre el silencio (Acantilado, 2010).
Defensors del silenci i denegadors tant de la parla com de l'acció n'hi ha hagut a totes les religions del món: paganes i no paganes, teistes i no teistes, monoteistes i politeistes. L'experiència religiosa, que en el límit ho és de l'existència inabastable i indesxifrable de Déu, porta sempre, també en el límit, a un recolliment que per força ha de postular el silenci i la inactivitat. Des del budisme fins a la tradició mística espanyola, passant pel taoisme, l'hinduisme, el judaisme, l'islamisme, el mazdeisme, el zoroastrisme i un cert vessant de la religió i de la filosofia gregues de l'Antigor, sempre hi ha hagut expositors d'aquesta tesi elemental: si Déu és una essència inabordable, llavors les categories del llenguatge, que són tan sintètiques com analítiques —reuneixen parts diverses, miques de llenguatge, fent-ne un tot—, resulten inadequades per iniciar la via d'ascensió cap a allò diví, que és sempre u i indivisible: és la famosa via ascètica que us deixa a les portes de la via mística, essent, aquesta darrera, lògicament, impracticable fins al Final.
'Potser ha arribat el moment de fer com els místics, i callar una estona'
Ramón Andrés, que no casualment és un musicòleg de gran prestigi, autor de publicacions notabilíssimes —vegeu El mundo en el oído (Acantilado, 2008)—, prologa en el seu darrer llibre una antologia d'escrits sobre el silenci d'autors místics de la tradició espanyola, que va de García Jiménez de Cisneros (el benet que, a final del segle XV, va anar a Montserrat a posar-hi ordre) fins a Miguel de Molinos, a les portes del segle XVIII, expressió màxima del quietisme. Hi ha místics, o asceto-místics, que posen èmfasi en el recolliment, la reflexió callada i, naturalment l'oració: aquests solien ser els seguidors de la devotio moderna, que és un corrent espiritual nascut als Països Baixos que després s'incardinaria sòlidament amb el luteranisme: entre nosaltres, com arreu, va fer gran fortuna, en aquest sentit, el llibre de Tomàs de Kempis, Imitació de Crist, que avui es troba sobretot a les llibreries de vell, molt vell. N'hi ha de molt sensats que es limiten a postular: "En el silencio y sosiego se perficiona el ánima devota y aprende los secretos de las Escrituras", sense rebentar del tot una possible operació epistemològica, o hermenèutica, que connecti els homes amb Déu. Però n'hi va haver de molt radicals, que demanaven "[hacerse] sordo, ciego y mudo por Dios" (Alonso Rodríguez) o que els homes s'aniquilessin del tot (es fessin no-res) per deixar emergir la Gran Essència. Diguem que la cosa, entre els segles XV i XVII, va anar in crescendo. Així es veu en l'últim dels autors recollits en aquesta antologia, Miguel de Molinos, que va portar l'assumpte fins a un límit: "No hablando, ni deseando, ni pensando, se llega al verdadero y perfecto silencio místico, en el cual habla Dios al alma". Sense aquests elements —parla, desig, pensament—, no hauria nascut les obres de Sant Joan o de Fray Luis.
Com dèiem al començament, ara que els sistemes de comunicació interpersonal són tan abundants, tan eficaços i tan demòtics, resulta una paradoxa proclamar el silenci i l'aniquilació de les categories del llenguatge —cosa que Wittgenstein només desitjava que es fes, al final de tot del seu Tractatus, si un es quedava amb la ment en blanc. Però si s'analitza bé la cosa, llavors aquest llibre adquireix un valor simptomàtic de primer ordre: és cert que ara es xerra més que mai, i que tothom viu enganxat al telèfon mòbil i coses semblants; però aquesta profusió de llenguatge ha anat acompanyada d'una tan gran degradació del material lingüístic, ell mateix, i d'una tan barroera secularització, que potser era el moment, bo i recordant-nos els textos dels místics, de presentar al públic lector la defensa, potser la necessitat i tot, de callar una estona.
