Magnífic 'profe'

TRES PROSISTES. JOAQUIM RUYRA,

VÍCTOR CATALÀ I JOSEP PLA

Gabriel Ferrater

Empúries

137 pàgines. 16 eurosPotser acabarem recordant Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla, llibre petit i savi, pel que diu sobre Pla, per les seves intuïcions en directe —mentre escriu a Jill Jarrell en un apèndix magnífic, per exemple—. Però seria d'una injustícia mecànica i miop perquè les quatre xerrades d'abril de 1967 transcrites del magnetòfon —com la cinquena, la de Pla i El quadern gris— que recull el volum sobre Ruyra i Víctor Català són d'una extraordinària riquesa interpretativa i intel.lectual. I el que seria la pitjor de les miopies seria llegir aquestes planes com a material de consulta o bibliografia secundària sobre els autors. El que són és tota una altra cosa: l'exhibició ambulant d'una intel.ligència potent i creativa, lliure i informada, que en aquest cas examina com a cirurgià cardíac el bombeig de tres textos.

"El mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme", diu Ferrater

Des d'aquest punt de vista, fins i tot resulta més previsible l'única gravació conservada sobre Pla que les quatre dedicades als altres dos. Si el lector se sent amb escassísim interès per anar a veure què diu Gabriel Ferrater sobre Ruyra i Català, que entengui que va a veure què diu un clàssic absolut de la literatura del segle XX sobre si mateix i sobre l'escriptura literària. La posició de Ferrater era la d'un autor connectat inversemblantment i sense missatgers, per via directa, amb la cultura literària de l'Occident modern, inclosa la literatura nord-americana i els paral·lelismes que proposa amb autors d'allà perquè el possible editor de Nova York pugui saber per on van els trets de Pla i sàpiga què es trobarà: no recomana pas la traducció completa sinó la dels contes del dietari i "la majoria de parts íntimes dels dietaris" i l'omissió de tantes tertúlies de la Barcelona de l'època.

Ara bé: el que importa és la quantitat d'excursos i improvisacions sobre lletres i literatura que fa anar mentre analitza La parada de Ruyra, la personalitat literària i les estratègies narratives a Solitud, com ell vol, no tant de Víctor Català com de Caterina Albert, incloses les etzibades privades, davant dels alumnes, contra alguna patum menor del sistema literari (com el Manuel de Montoliu). Però quin gust salvatge dóna veure Ferrater incórrer en els tòpics cultes del moment —"actualment, la novel.la és probablement un gènere ja mort, ja molt fatigat a tot arreu del món"— i al cap d'una estona deixar-ne anar una de més grossa —però exacta— encara: Leopardi és millor en els seus dietaris que en els llibres que publicava "perquè la llepava massa". I de seguida aclarir la impotència de la novel·la catalana en termes d'anàlisi historicosocial perquè l'autor tendia a interpretar els conflictes de la societat catalana no com a fenomen modern i universal a Occident sinó particular i polític, "com una discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya", d'on se'n deriva "el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme", com diu el de Reus.

És clar que en castellà les coses no van gaire millor "amb aquests innocentons de Madrid que escriuen novel.la d'esquerra" però "no han vist un burgès en tota la seva vida i l'únic que saben fer quan posen burgesos a les seves novel·les és fer-los fornicar i beure Whisky" (un ganxo esborronador contra García Hortelano!). Ara que Joan Maragall era "traductor de Nietzsche però vivia en una torreta a Sant Gervasi, i pesava més la torreta que Nietzsche".

Ben curiosament, o potser també víctima dels prejudicis de l'època, no té la menor consideració per un altre "prosador", que és la paraula que Ferrater prefereix, que ara no se saltaria un torero: Josep Maria de Sagarra no compta ni com a autor de Vida privada ni de les Memòries, que feia poc més de deu anys que s'havien publicat. Ho desestima, com els fantàstics articles periodístics de l'autor. Ferrater el té per dramaturg i poeta popular... I potser no deixa de venir a tomb una altra observació de taller sobre la pèrdua de sentit que hi ha en el pas de l'autoria d'un poema a la seva lectura, perquè "sempre he vist que cap dels lectors, dels meus amics, de la gent que ha comentat amb mi els meus poemes, no hi havia vist ni de bon tros tot allò que jo hi havia posat".