"La virtut de Barcelona és que encaixa el que sigui"

La Rambla, el Cafè de l'Òpera, la nit, la joventut...". Ràpid com un llamp. Per què és la primera imatge que li ve al cap de Barcelona? "Un és del moment en què fixa la seva personalitat; jo sóc dels anys 50 i dels 60; els 2000 els visc, però no en sóc". I què passava al Cafè de l'Òpera? "Hi xerrava de poesia amb un amic, però el més important és que, a banda de nosaltres, hi havia una tertúlia de caçadors comerciants del barri i un vellet, envoltat de putes grans, però davant de qui de tant en tant li desfilaven d'altres perquè els donava un rudimentari anglès per entendre's amb els mariners de la Sisena Flota". Els dimonis imperialistes? "Ens van alegrar la joventut duent-nos el jazz i als portaavions amb llanxes que esperàvem 200 persones...".

'Cal anar cap a la independència; mana cada cop més l'Espanya dolenta de Machado'

'Els homes hem d'aprendre a viure sense mites'

'El nou poemari conté els versos més durs; he tancat un cicle'

'Turistes i immigrants també tenen pares que moren i il.lusions'

'La Sagrada Família té tota la ronya i la lluentor del país'

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) té un poema titulat La meva Oda a Barcelona, però la de debò, com les de Maragall ("s'ha fet un pont de Verdaguer a Carner, quan és el gran poeta d'abans de la Guerra Civil; el llegeixo i l'admiro") i Pere Quart, en el seu cas és un llibre gruixut, Barcelona amor final. Allà hi aplega tots els poemes que ha dedicat a aquesta ciutat, que enguany li agraeix escollint-lo el pregoner de la Festa Major. Com que la vida ha deixat l'escriptor i professional del càlcul d'estructures ben pur de principis, el periodista no ha tingut accés al pregó que llegirà Margarit aquesta tarda ("es donarà a la sortida; ho ha d'entendre") ni tampoc al seu nou poemari, No era lluny ni difícil (Proa) on, sembla, el rapsode segueix passejant per la ciutat contemplant "un passat que ja no fa mal". Una indoloritat, un optimisme ("em costa a la meva edat ser negatiu") que aplica a Barcelona.

Pregunta. Què dirà a la ciutat?

Resposta. Versos que he fet sobre ella i en recitaré dos de nous (un sobre la mani del 10 de juliol i un altre sobre el Parlament), però abans hauré llegit un text en prosa on crec que ja em toca dir alguna cosa sobre la independència: cal fer un pas cap enllà i ja per un problema econòmic i social, en un context on cada vegada mana més la dolenta de les dues Espanyes famoses de Machado.

P. Tant innovador com el fet que el pregoner visqui a Sant Just Desvern. Com va anar això?

R. Doncs, vaig anar-hi el 1975 perquè, com avui, no em podia pagar un pis; però jo sóc i visc a Barcelona, perquè sóc a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i metròpoli vol dir ciutat. El que passa és que vivim en la cultura de l'eufemisme.

P. A la seva obra hi ha gairebé un centenar de poemes dedicats a la ciutat; a Barcelona l'ha cantada molta gent, a diferència d'altres urbs. Alguna explicació?

R. El mar: no és com l'aire, però li va al darrere. Com que en té, la ciutat no queda tancada en si mateixa sinó que passa a ser un semicercle, oberta.

P. Hauria canviat molt la fisonomia de la ciutat amb el nou disseny de la Diagonal? Es trencaria el mític Eixample?

R. La virtut d'una ciutat com Barcelona és que ho encaixa tot, gairebé li pots fer el que vulguis; la seva potència està per damunt dels canvis. Cal vigilar sempre, però en aquest sentit, Barcelona ja està feta; a més, en una ciutat has de poder enderrocar i canviar coses, també; la ciutat es refà constantment, com les cèl.ules. El riu de la vida.

P. O sigui, que no seria gaire crític amb la iniciativa.

R. No. Per definició, a un conservador no se li pot donar tot el poder; el mite de l'Eixample de Cerdà està bé però els mites també fan mal, a vegades. Nietzsche s'equivocava. Els homes hem d'aprendre sense mites; el meu darrer poemari és això, un llibre sobre la soledat necessària per caminar sense mites.

P. Sona dur.

R. Sí, són poemes dels més durs que he escrit mai, al costat d'una tendresa que només tenim els vells; vaig al límit de la meva construcció poètica: amb No era lluny ni difícil tanco el cicle que conformen Càlcul d'estructures, Casa de Misericòrdia i Misteriosament feliç; ara, hauré de començar de nou en una altra direcció, potser l'última direcció que em serà concedida.

P. Valent: caminar sol en moments de radicalisme religiós.

R. Societat laica, sempre. Això que el meu déu és el més gran del món... Viure amb temor de qualsevol déu és viure en inferioritat. Què li passa a una persona sola i sense mites? Això és el desafiament de la vida; d'això faig els meus poemes.

P. Què fa a i amb la ciutat? És un flâneur com Baudelaire?

R. No, al contrari: m'assec en un lloc i veig passar la ciutat davant meu: agafo el cotxe, el deixo en un pàrquing del centre, m'assec i després acabo, inevitablement, en un cafè amb llibres o escrivint poemes. Jo he estat sempre al carrer...

P. Però també a dins de les cases de la gent. A Arquitectura, poema d'Estació de França, descriu com viu de malament una gent.

R. Sí, allò era al Turó de la Peira, quan va esclatar la crisi de l'aluminosi: fèiem els informes i havia de visitar la gent a casa seva a veure les bigues... Sí, conec l'altra anatomia de Barcelona, és clar. Hi veia gent emprenyada, en les tasques més domèstiques i íntimes que es pugui imaginar, gent que em considerava un instrument del capitalisme que els havia fet allò... La imatge més dura, però, era la de veure els avis davant la tele, aparcats allà amb aquella trista llum d'hivern.

P. La vida és dual...

R. Amb la teva ciutat la relació sempre és d'amor-odi: la meva Barcelona també és la del meu avi venint a peu al XIX des de Castellbisbal; la meva àvia fent de minyona i portant una pensió i caient-li el meu pare dels braços en una paella amb oli i la seva cara cremada que vaig veure sempre.

P. I el turisme massiu?

R. S'ha d'aprendre a viure aquí i, ara, és el món nou. Va ser molt més bèstia la immigració dels anys 50 que el turisme; l'època porta això: romanesos i pakistanesos i turistes alhora, sí, amb calçotets lamentables, però també tenen fills i pares que moren i il.lusions. I cal adaptar-se a tot plegat; i que consti que la meva adaptació també admet la lluita, però la vida és això, el resultat d'aquesta lluita... M'aterraria que el rellotge de Barcelona es parés.

P. O sigui que paciència...

R. El que proposo és que també cal afrontar les coses i que un ha de resoldre-les. L'estat del benestar ha portat al fet que la gent creu que tots els problemes i defectes són dels altres. L'ensenyament hauria d'entrar fort aquí: el primer punt de l'educació d'un nen hauria de ser: 'Del que et passi a la vida, la culpa és teva'; i el segon, 'Aquí ningú et regala res, ni la llibertat'. Cal treballar amb el que tens: la meva intensitat de vida i amor amb Barcelona no depèn de què fem amb la Diagonal; els somnis... Massa somnis ha tingut Catalunya; somni és la paraula que més vegades surt a la poesia catalana; basar-se en el somni és llençar benzina a la foguera.

P. Un lloc on portar a qui no conegui Barcelona i que en simbolitzi l'essència?

R. La Sagrada Família: és l'obra de l'arquitecte català més gran i reuneix tota la bogeria, seny, capacitat, incapacitat, ronya i lluentor del país. Els afegitons posteriors o la mateixa façana que va fer Gaudí són superflus, si és vol; l'essència està en la nau; el temple és dins, no a fora.

P. Val. Un lloc més tranquil?

R. Qualsevol cafè. Sí, home: malament si cal silenci i recolliment; i qui diu silenci per escriure un poema diu silenci per viure.