"Estic força cansat de Catalunya"

El dissenyador Claret Serrahima (Barcelona 1950), té un petit estudi, l'Estudi Cla-Se, en un espai sorprenent del Barri Gòtic. En un moment de la seva vida va decidir que no li interessava créixer gaire però sí controlar la seva feina. D'aquesta manera ha aconseguit mantenir intacte el prestigi de "mestre ebenista", com li agrada definir-se. Viu un moment dolç, cultiva un hort —"el que m'interessa més"—, ha fet el cartell de la Mercè d'enguany i ha aconseguit tirar endavant la imatge corporativa de Catalunya Caixa, l'entitat resultant de la fusió de Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona.

Si això del cartell és pur plaer creatiu, i així ho reconeix —"no sé si me'l van encarregar o vaig fer que me l'encarreguessin, perquè crec que ja em tocava"—, el segon s'assembla més a una interminable sessió de psicoanàlisi compartida entre tres banquers que han d'acceptar la imatge sota la qual es fusionaran i sota la qual, en certa manera, desapareixeran. En tots dos casos, el resultat és esplèndid, tot i que el camí no hagi estat precisament una línia recta.

"Vaig pensar de crear un pastís típic de la Mercè, de figa, però no hi era a temps"

"El cartell s'ha convertit en un clàssic perquè l'Ajuntament dóna llibertat absoluta"

"Els polítics no vénen de Mart, i representen la cultura catalana, la d'aquest progrés fals"

"Barcelona, asseguren, és 'la millor botiga del mon'. Jo no vull viure en una botiga"

"En el procés de disseny de Catalunya Caixa hi va haver silencis que es tallaven amb un ganivet"

Pregunta. Com va sorgir el cartell de la Mercè?

Resposta. No volia fer només un cartell. Se'm va acudir una idea més divertida, una acció col·lectiva, una cosa que es quedés a la ciutat, i vaig pensar de crear un pastís típic de la Mercè, com les coques de Sant Joan, els bunyols de Quaresma o el pa de Sant Jordi, que és un invent recent. Volia inventar un pastís de figa, una fruita de setembre, molt mediterrània, bíblica i també catalana. Vaig parlar amb els mercats, amb el gremi de pastissers, vam fer algunes proves, el projecte va anar creixent, però va arribar un moment en què em vaig adonar que no hi seria a temps si ho volia fer bé. Vaig decidir aparcar-ho, encara que ho tinc present, vaig pensar una altra idea que també fos col·lectiva i vaig trucar un seguit de gent de Barcelona perquè fessin les tipografies de la Mercè.

P. Com hi van respondre?

R. Ho vaig demanar a 30 perquè en volia 15 o 20, i pensava que en fallarien uns quants. Però tots van acceptar encantats agraint-me que els hagués triat. Són gent del món de la cultura: poetes, escriptors, pintors... i també cuiners o esportistes, gent molt bona en la seva feina però no especialment famosos. Hi ha tres cartells que en recullen 15 i la resta de les lletres surten als programes, a les samarretes i a la resta d'objectes de la Mercè.

P. És una nova via, cosa que no és tan fàcil perquè els cartells de la Mercè ja són un clàssic i molt sovint aixequen polèmica, des del de Nazario amb la cal·ligrafia arabitzant fins al de Perejaume, per citar-ne dos.

R. Sí. He de dir que l'Ajuntament de Barcelona ho fa de manera exemplar. Busquen i trien l'autor, més o menys polèmic, però li donen llibertat absoluta i no el controlen, com passa sovint quan treballes per una administració. Per això el cartell s'ha convertit en un clàssic.

P. Com a dissenyador, com a artista, com veu l'evolució de Barcelona? No creu que la ciutat està perdent personalitat, amb l'excusa del... disseny?

R. Ha posat el dit a la llaga: la falsa modernitat de Barcelona. Estic força cansat de Catalunya i esgotat per aquesta falsa modernitat dels polítics a qui se'ls acut de treure els conills i els periquitos de les Rambles per vendre gelats amb barrets de mexicans i coques remullades. És aquest l'error, l'obsessió dels polítics per deixar empremta. Se'ls hauria de pagar perquè durant quatre o cinc anys no fessin ni toquessin res. Però, ho hem de reconèixer, els polítics no vénen de Mart ni de Venus, són catalans i representen la cultura catalana, la d'aquest progrés fals, perquè hi ha més modernitat a Santa Maria del Mar que a l'edifici Vela de Bofill. Per modern, el Bar Manolo de Gràcia. Barcelona és una ciutat cada vegada més difícil de viure-hi perquè està perdent l'essència de la vida. Aquest és un país que ja no té amorositat, és un país devastat, perquè el català és un cínic que el que estima de veritat és el seu compte corrent. Barcelona, asseguren, és "la millor botiga del món". Jo no vull viure en una botiga.

P. Però ara vostè ha tocat els quartos de Catalunya, ha fet la imatge corporativa de Catalunya Caixa, la segona Caixa més important del país. Com ha estat aquesta experiència?

R. Van anar a una multinacional perquè els arreglés la qüestió de la imatge resultant de la fusió, i no els la van arreglar. Van recórrer a mi, potser perquè buscaven més un mestre, en el sentit d'un petit professional, com una mena de metge de capçalera.

Ha estat un dels treballs més "grans" que he fet. És veritat que he fet projectes importants al llarg de la meva carrera, però aquest és el més gran en extensió i també perquè s'havia de trobar el nom. I el primer que em van dir va ser: "És una entitat nova que no es pot dir ni Caixa, ni Catalunya, ni pot fer servir els colors vermell, negre i carbassa de les tres entitats que la formen". I a partir d'aquí vam començar a treballar. Em reunia gairebé cada setmana amb el Consell en què hi havien els presidents de cada Caixa: Narcís Serra, Gabriel Ferrater o els representants de les diputacions. L'interessant és que vam començar de zero. Vam començar a cuinar-ho, jo ho gestionava. Al principi hi havia silencis que es podien tallar amb un ganivet. Jo, d'una banda, els provocava i els feia parlar i, de l'altra, feia de notari, anava recollint tot el que dèiem i m'ho emportava a l'estudi i aquí ho analitzàvem. L'important és dubtar. Sóc un fanàtic del dubte, perquè és d'on surten les coses. En aquest cas, vaig aconseguir fer-li la volta total al punt de partida per arribar a "Catalunya Caixa".

P. I com ho va fer?

R. El primer va ser arribar a la conclusió que no podia desaparèixer "Caixa", per molts motius, però, sobretot, perquè era regalar-ho en exclusiva a la Caixa. Una vegada acceptat això, vam començar a pensar noms i en van sortir fins a 200. En un moment determinat ens vam plantejar si calia que desaparegués "Catalunya", i aleshores es va encetar un altre gran debat, essencialment sobre la idea que el que es volia transmetre és que la nova entitat s'articula sobre el territori, que s'ocupa de les necessitats del forner, del fuster, del botiguer, de la gent... en contraposició a la gran entitat internacional. I voleu fer desaparèixer-hi "Catalunya"? Si sou l'única institució que es pot dir així. I, com que en teniu la propietat, els vaig dir, res més fàcil. El problema era Manresa i Tarragona, però finalment ho van entendre, per a l'empresa, van pensar, era el millor. Llavors la idea va ser simplement fer-li la volta i dir-ne "Catalunya Caixa". Han estat mesos de feina, però el seny, la síntesi, és el que és evident, el més clar. He triat el negre de fons, que és Caixa Tarragona, el color teula, que és el més semblant al de Manresa...

D'aquí sis mesos, d'aquí un any es veurà molt clar. Ara aquí estem fent tot el que és la identitat, des de les façanes fins a les targetes de crèdit o els xecs...

P. I això es pot fer en un estudi d'aquesta mida?

R. Sí, és clar, si el client es porta bé i no té gaire pressa, sí.

P. I quan tindrem un pastís de figa?

R. Aviat. No me n'oblido. En tindrem un.