Pickwick i la política

A mitja tardor tindrem de bell nou l'avinentesa —baldament ho llegíssim solament als diaris en un país llunyà, bo i quedant estalvis d'espectacles massa vius i colpidors— de veure els dos grans partits polítics dels nostres encontorns adelerats, com és cosa comuna cada quatre anys, per veure qui s'emporta el peix al cove, dit en expressió més habitual: qui guanya les eleccions parlamentàries, posat que al parlament s'hi parli més que no s'hi crida.

Succeirà allò mateix que s'esdevé en un capítol tan famós com els altres de la celebrada traducció de Josep Carner d'Els documents pòstums del club Pickwick, de Dickens —versió que alguns critiquen perquè hi ha massa inventiva i escassa fidelitat, com si no es pogués dir, igualment, que en la feina de Carner hi ha tanta inventiva de llengua catalana com no es pugui servar més gran fidelitat en aquest món a una o altra llengua. El llibre encara el trobareu, si escau, a tota llibreria de patent.

'La política es fa avui de la mateixa manera que la pintava Dickens als seu 'Pickwick'

És el capítol XIII, de títol llarg com feia Dickens, a la moda dels títols dels romanços del segle divuitè: "Una mica de descripció d'Eatanswill; de l'estat dels partits que s'hi oposaven; i de l'elecció d'un membre que serviria al parlament aquell antic, lleial i patriòtic districte". Havent les coses no pas canviat substancialment entre el primer terç del dinovè i els nostres dies, tot en la lectura del capítol serà lliçó de gran profit per a les ànimes despertes, aquelles que de tot s'ennoven i de tot en treuen experiència, però encara més dels llibres estampats: com si això que en diem tristament "la realitat" fos més aviat la narració esquifida dels fastos que presenta, quasi autònoma, la literatura, ella mateixa.

Passa amb els llogarrets com passa als països d'embalum, i per això aquestes paraules de Dickens, a la novel.la que comentem cada final del mes de Juli Cèsar, tenen una vigència indesmentible (vegeu el neologisme, com n'hi ha tants a la prosa de Carner): "Sembla, doncs, que el poble d'Eatanswill, com el de moltes altres ciutats petites, es considerava de la més gran i poderosa importància, i que cada home d'Eatanswill, conscient del pes que comportava el seu exemple, es sentia obligat a unir-se, en cos i ànima, a un dels dos grans partits que mig partien la ciutat: els Blaus i els Grocs. Bé doncs, ni els Blaus no perdien avinentesa d'oposar-se als Grocs, ni els Grocs d'oposar-se als Blaus, i la conseqüència era que sempre que Grocs i Blaus es trobaven en una pública reunió, a la casa de la vila, a la fira o al mercat, esclataven entre ells baralles i paraulades".

Pickwick, rodanxó, i amb ell els altres tres de la colla, passen —com sempre, per amor de novetat— un dia d'eleccions en aquell lloc. A mig capítol un informador assabenta un dels candidats que, després del míting, hi haurà del cert "vint homes rentats a la porta del carrer, perquè els estrenyeu la mà, i sis criatures a braç perquè els doneu un copet a la clepsa... I potser, benvolgut senyor, si poguéssiu —no vull pas dir que sigui indispensable—, però si poguéssiu combinar de besar-ne un, es produiria una gran impressió entre la multitud". No hi falta tampoc, atesa l'època ja plena de periodisme, un bon esment d'aquest poder: "La Gaseta advertí els lectors d'Eatanswill que els contemplava no solament Anglaterra, sinó tot el món civilitzat, i L'Independent demanava si els electors d'Eatanswill eren la gran gent que feia creure llur reputació, o bé instruments baixos i servils, igualment indignes del nom d'anglesos i de les benediccions de la llibertat". I acaba el consell amb un dicteri: "La premsa és un enginy molt poderós".

Hom s'admira que un jove de vint-i-quatre anys tingués una capacitat tan gran de resumir coses de tan alta, suposada, seriositat, amb el punt d'ironia, més encara de facècia, de què van plenes les pàgines del llibre dickensià, i encara més els fulls de la traducció del nostre príncep de les lletres.