L'inclassificable Benet Rossell

Artista total, inclassificable, polifònic i polièdric, Benet Rossell (Àger, 1937) és el responsable d'uns dels corpus artístics més complexos i agosarats de l'art espanyol contemporani. El crític francès Jean-Clarence Lambert va encunyar el terme artor, síntesi d'artista i actor, per designar-lo, i es va quedar curt, perquè també és poeta, músic, cineasta, i, entre moltes altres coses, cal.lígraf. "L'art, el planto en terra. Els meus signes cal.ligràfics són una vegetació, proliferen com l'herba, la bona i la dolenta, germinen...", assegura.

Emigrat i emigrant, viatger i habitant del món, Rossell forma part del grup d'artistes catalans que es van instal.lar a París al final de la dècada de 1960, d'alguna manera relacionats amb el Nou Realisme, com Jaume Xifra, Antoni Miralda i Joan Rabascall, amb els quals col.labora en moltes ocasions, tot i tenir una carrera amb una arrencada que els precedeix i una originalitat amb arrels pròpies. Una mica de tot això queda clar a la mostra que li dedica ara el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), sota el títol de Paral.lel Benet Rosell, que, tot i que per les dimensions i la polifonia sembli implicar que és una exposició antològica, no ho és; es concentra en només una part de la seva obra, dues de les seves àrees principals: el cine i les cal.ligrafies o micrografies.

Abans de dedicar-se a la pràctica artística estudia dret, economia i sociologia Es fabricava el pinzell amb els seus cabells i feia lupes per visualitzar els dibuixos

'Sóc un personatge molt tímid i els tímids som molt descarats' L'artista ha reproduït el seu magatzem. Als prestatges hi ha els quadres empaquetats

Davant del procés creatiu Rossell és més un gourmand que un gourmet. Allò pantagruèlic sempre hi és present. Començant per la seva formació polifònica. Abans de dedicar-se a la pràctica artística estudia dret, economia i sociologia. De fet, el seu primer viatge a París el va realitzar el 1964 en condició d'economista —d'estudiant d'economia, per ser més precís— i fa una conferència en un congrés sobre el Plan Badajoz, una de les "grans obres" del franquisme. "Al Congrés hi havia la crème de la crème de l'economia mundial, i jo m'allotjava a la suite d'un hotel de luxe. Després, quan em vaig instal.lar a París, vaig passar a dormir al terra d'una chambre de bonne".

En aquell París del final de la dècada prodigiosa, va sempre amb la càmera a sobre i s'inscriu als cursos de cine del Comitè del Film Etnogràfic que dirigeix Jean Rouch. També viatja per tot el món, especialment per l'Orient: la Índia i el Nepal.

És en aquests anys quan pren forma el seu peculiar llenguatge cal.ligràfic, que, segons la seva pròpia definició, parteix d'una "infinitat de signes, icones, de micrografies o cal.ligrames o benigrames sense codi, irrepetits i irrepetibles que conviuen, s'articulen i es manifestin d'una manera sempre única, sempre reinventada, i acaben conformant un microteatre o representació cal.ligràfica del gran microteatre del món".

El que més sorprèn de la mostra del Macba és que el visitant s'enfronta a sèries d'obres, penjades una al costat de l'altra en una mateixa paret i, quan s'apropa, comprova que la data de realització salta del 1965 al 1978 i arriba fins al 2006. Les sèries es configuren al marge del moment en què es va fer cada peça. És com si Rossell hagués posat en marxa innumerables recorreguts, camins possibles que va omplint amb la seva obra segons els creua. No passa d'un període a un altre sinó que els estils són els que cavalquen sobre el temps. Tot estava al principi i tot segueix estant al final.

"Hi ha una fidelitat o seguretat en el que un porta al seu terreny", assegura. Però quants carrers ocupa?, insisteix el periodista. "No és pedanteria, però ocupo totes les ciutats del món". I afegeix: "Sóc un personatge molt tímid i els tímids som molt descarats. Tinc la gosadia, a causa de la meva timidesa, de portar-ho tot de tal manera al meu terreny que ho puc agafar tot. Crec que l'art té també totes les respostes, perquè és residual i perquè en certa manera no serveix per a res, perquè tot el que serveix per a alguna cosa es revela com a inoperant".

Tal vegada per això, Rossell fa coses petites, com les obres muntades sobre un suport de diapositiva; cada diapositiva és un quadre diferent fet amb tinta xinesa, una feina a l'estil dels pintors zen, inclòs el procés de preparació o la fabricació de lupes especials per poder-les visualitzar. A Micro-òpera 2 (1984) s'hi inclou una pel.lícula on es narra com l'artista es fabrica el pinzell amb els seus cabells i s'hi mostren els instruments en una petita vitrina al costat dels dibuixos realitzats. Els anomenava Microperadores. "Era la Microautoetnografia, una ironia contra els etnògrafs de l'època, una manera de dir que per trobar els salvatges no cal anar a la selva africana". També recollia els borinots. "Els feia servir com a element sonor amb el saqueshi japonès". I les seves restes són al Macba.

Els collages del Diari residual (1965-1969) ja mostren el que serà l'obra de Rossell, i també els glaçons de resina de polièster on incrustava petites cal.ligrafies i objectes diminuts i que portava a la butxaca de la gavardina i amb els quals feia performances als bars. "Els glaçons són l'exposició transportable que jo duia en un mocador i la desplegava on volia. Són microescultures en forma de glaçons de gel a través dels quals explico la meva vida. A cada glaçó hi ha una miniatura que explica una història".

Però és el cine, la imatge en moviment, la metàfora que obre l'exposició del Macba. Una gran pantalla mostra una seqüència repetida amb la cara de Rossell els ulls del qual són unes ulleres quadrades en forma de fotograma que entra a dins de la mirada i es transforma en un passadís d'imatges —"i ens anem imaginant totes les pel.lícules que hem vist en el temps"— fins que sortim per darrere del cap per tornar-hi a entrar en un loop etern.

"És el misteri de la imatge", assegura Rossell, que defineix la seva última peça fílmica com a "l'hòstia cúbica". "Hòsties amb cal.ligrafies, cada una diferent, que s'animen en tres dimensions i formen paisatges i figures bàsiques del cubisme". "Però no té res de blasfem", s'excusa, "té alguna cosa del que Langlois programava com a cine pur, el de Joris Ivens, de Richter, del primer René Clair; la imatge en el sentit pur del terme".

L'exposició, diu Bartomeu Marí, director del Macba, és més prospectiva que retrospectiva, si ho entenem en el sentit d'anar descobrint el territori de l'artista. Com els itineraris que el porten als seus estudis a París, Madrid i Barcelona, tots relacionats amb un molí amb el recorregut estampat en serigrafies firmades amb la planta del peu. José Hierro va escriure una crítica que deia: "Imaginint-se un cal.lígraf oriental assegut en una terrassa de cafè".

La sala més sorprenent de la mostra del Macba és, sens dubte, la que reprodueix el seu magatzem. Als prestatges hi ha els quadres empaquetats i numerats. Hi ha 409 obres. L'espectador entreveu però no hi veu res. Sobre una taula hi ha un ordinador. Si hi introdueix les coordenades d'un determinat quadre obté informació sobre quan es va pintar, on es va exposar... i altres dades, però no aconsegueix veure la imatge que continua oculta.

És una metàfora de la teoria que els quadres no estan mai acabats?, pregunta el periodista. Els quadres estan esperant el seu moment? "No, és que els quadres també moriran, és també que li donem un sentit al fet que les obres no s'han de mirar en reproduccions, sinó vives, per poder-hi entrar, també és una metàfora del moment de la pintura actual, cada una és un moment pictòric. El cert és que jo he posat 409 quadres en un museu en un moment en què la pintura passa per una discussió, no té cabuda, no té entrada. Són quadres originals, hi ha els quadres, si es crema m'arruïno". "Em preguntes què és el que s'hi ensenya?, doncs bé, no s'hi ensenya la meva pintura, però tanmateix és en l'exposició. Es miren sense mirar-los".