Iniciativa editorial

Desperta abrandament, sorpresa i emoció veure que hi ha gent de poca edat que s'anima a crear un segell editorial en un temps en què, diuen, molt poca gent llegeix, i menys encara poesia. Això és el que ha fet una colla de conciutadans en fundar l'anomenada Labreu Edicions, que ha endegat una col.lecció de narrativa i una altra, més extensa i de més mèrit, de literatura en vers.

Tinc damunt de la taula —després d'haver-los tingut a la falda, sota una mirada errant i generosa— dos d'aquests llibres, de la col.leció "Alabatre": Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt, i Finestrals, de Philip Larkin. Cap dels dos és un poeta que es llegeixi gaire a Catalunya. Dürrenmatt va ser una mica famós, als anys 1960, per una sèrie de novel.les editades a can 62 (com Grec busca grega) i per una obra de teatre de tall entre ibsenià i ionesc, jo diria, La visita de la vella dama: s'hi explica la venjança d'una dona gran que, havent-se fet milionària, torna al poble que la va execrar per rescabalar-se. Minotaure (1985) és una recreació del mite antic, amb un Teseu que no es desvela fins al final de l'obra, escrita en un alemany esplèndid, eufònic —també en la traducció catalana; si hi ha això, ja hi ha poesia—, portada amb una precisió magnífica: l'heroi s'hi enfronta amb el laberint del món, i tot és solament desig d'alliberament en un embolic que només descabdellarà Ariadna: oh laberint grotesc! "Va somniar el llenguatge, va somniar fraternitat, va somniar amistat, va somniar recolliment, va somniar amor, proximitat, escalfor, i somniant va saber que era un monstre, que mai no li pertocaria la llengua, mai la fraternitat, mai l'amistat, mai l'amor, mai la proximitat, mai l'escalfor; ell somniava tal com els homes somnien els déus; amb la tristesa dels homes, l'home; amb la tristesa dels animals, el Minotaure".

'Feliç iniciativa editorial en temps d'endurança'

El llibre de Larkin és, naturalment, tota una altra cosa; i diem "naturalment" perquè la poesia alemanya sempre ha tirat al pensament i la tesi, mentre l'anglesa sempre ha tirat a la imatge i la metàfora. Els amants de la filosofia prefereixen Hölderlin, els amants de la literatura s'inclinen més aviat per Wordsworth —que, per cert, era considerat per Larkin el número u de la poesia en anglès. Aquest home discret, conco, tartamut, miop cosa de no dir i sord per escreix —ja són coses!—, empleat en una biblioteca durant molts anys, admirador de Margaret Thatcher —això sí que és fancyon and imagination— va ser, a les lletres angleses tan dominades pel celtisme dels irlandesos com per l'hermetisme urbanita de T.S. Eliot —sempre he tingut la impressió que la ciutat d'Eliot és com una ciutat en quarantena a causa d'aneu a saber quina malura; no és la metròpolis oberta a l'exaltació de Poeta en Nueva York— una cosa així com el nostre Gabriel Ferrater: Larkin, com el de Reus, va respirar quan Ezra Pound va anunciar que alliberar-se del pentàmetre iàmbic era el millor que li havia passat a la poesia contemporània.

Finestrals (High Windows, 1974) potser no és el millor llibre de Larkin, però és el que va començar a donar-li una fama sòlida i segura, malgrat tota la poesia de l'experiència moral, tan en voga en aquells anys. Conté un poema amb una mala llet perequartesca —que és més brutal que la ironia de Jacques Tati— en què fa riota d'aquesta figura avui tan assumida per tothom, però esbalaïdora, que en francès se'n diu el vacancier: a la platja, perdent el temps i "educant els fills gairebé amb pallassades". I la present edició, hereva del treball pioner de Josep Maria Jaumà (vegeu Els Marges, 25), inclou també una entrevista gairebé anodina, en què Larkin rebla la idea antiga que viatjar és cosa de novel.listes, i quedar-se a casa —o vagarejar per la ciutat que el poeta reclama fer-se pròpia— és allò que escau a un bon versificador. Dos homes i dues dones són responsables de la bella iniciativa: Ester Andorrà, Marc Romera, Miquel Adam i Clara Font. Aquesta, amb un nom tan admirable, no cal ni que escrigui poesia: n'hi haurà prou que n'editi.