On Sónar

Una nova edició del Sónar i una nova aposta en els termes en què el festival s'ha anat definint amb el pas dels anys. Per al gran consum disposa de noms brillants amb una limitada vigència artística i creativa. Després d'aquests, noms rutilants i carreres que ja van tenir zenit, s'obre la gran cornucòpia del festival, aquell grup d'artistes amb una rellevància o possible interès que val la pena de valorar. Sí, el Sónar té els tics d'altres grans festivals, però també, com pocs festivals, ofereix un fons d'armari i un catàleg de sorpreses i noms semidesconeguts que converteixen en pertinent la visita. Al sud dels Pirineus no només hi ha sol, cervesa i platja.

Les estrelles

Roxy Music. Què pot oferir que encara no hagi ofert? Ells també han caigut en la febre de la reunificació. A favor: el glamur no té edat. En contra: gairebé tota la resta.

The Chemical Brothers. Havien de ser subministradors temporals de ritme i resulta que es mantenen en forma. Són efectius en directe i l'últim disc no és dels dolents. Un miracle? No, una excepció.

Air. Finolis com només ho saben ser els francesos, cursis com també només ho saben ser els francesos. Ballables, divertits i superficials com una carícia sense intenció a última hora de la nit.

Plastikman. Un gosset verd, quan vol, un gos ballable quan ho desitja. Al Sónar hi va Hawtin sota l'àlies d'un gos verd, Plastikman, i promet recuperar clàssics. Sí, ell també.

Els veterans

The Sugarhill Gang. Qui no n'hagi sentit a parlar o no hagi sentit el seu Rapper's delight, no ha sortit de Corea del Nord els darrers trenta anys. Festa recitada.

Cluster. La cosa seriosa. Els músics alemanys han dit: "Després de perdre dues guerres seguides no podíem perdre res més, o sigui que vam fer la música que ens venia de gust". Quaranta anys els contemplen. Sense nostàlgia.

Macromassa. Espanya no ha perdut dues guerres, així que Macromassa són així per ells mateixos. Fan música experimental perquè deuen ser dels qui dormen sense coixí. Faran servir un mòdul audiogenerador Duy i un clarinet electrificat. Andròmines d'abans.

Entre dues aigües

LCD Soundsystem. Barreja alegre i desacomplexada de ritmes agrestos que vénen del funk, house i punk. La cosa aspra. D'aquí un parell d'edicions seran estrelles.

Caribou. L'electrònica ha estat sempre un camp abonat per a les fusions i Caribou varia de paràmetres a cada disc i a l'interior de cada cançó. Amè i agradable dins d'un ordre.

Broadcast. Actius des de l'any 1995 han aconseguit un reconeixement en l'escena electrònica, els límits de la qual no han traspassat.

Hot Chip. Electrònica melòdica una mica desconcertada. Només per escoltar el tema Alley cats ja valdria la pena veure'ls. Pop del segle en curs.

El planter del festival

Flying Lotus. Per estar al dia, quina estupidesa, s'ha de saber el que significa wonki ?no, no és un insult? i aquacrunk ?no, no és una xocolatina. Aquestes paraules d'improbable longevitat amaguen la miscel·lània d'estils que conformen la música de Steven Ellison, un alquimista experimental que compon com si fos part del futur. Del millor del Sónar.

Hudson Mohawke. Un altre addicte a l'aquacrunk. Brillant mixtura d'electrònica experimental, hip hop, R&B i dubstep. Amb només un disc ja ha generat prou expectació perquè es mereixi passar pel Sónar. I grava per a Warp, segell assenyat però no necessàriament una pallissa.

King Midas Sound. Com si el so de Bristol s'hagués reescrit atenent les claus dels sons urbans del nou segle. Cançons mandroses que semblen dictades per una ment ennuvolada de cànnabis en una estació orbital. Sons obscurs, densos i fumejants murmurats i dits amb la velocitat del coral.

Speech Debelle. Speech Debelle (de nom Corynne Elliot) arriba des del sud de Londres amb un historial comú en els suburbis (males relacions entre pares i d'ella amb aquests). Malgrat això, el seu hip hop sona relaxat, suau i recitat, però no escopit, sense presses, musical, melodiós i amb tendresa jazzy. La seva veu resulta inusual per delicada. En l'onda de la paraula rimada made in UK, cal considerar també el ja conegut Dizee Rascal i el debutant Professor Green.

Jónsi. La veu exasperant, celestial, de follet o de castrati ?marqueu-vos preferència descriptiva? de Sigur Rós. Però sense Sigur Rós. Un món gelat de bellesa sense arestes melòdiques.

Joy Orbison. De sentit de l'humor no li'n falta al nom escollit pel londinenc (zona Croydon, que ara està en voga) Peter O'Grady. És un dels nois de moda, ocupa portades i omple pistes. Addicte al dubstep, té un èxit al qual malgrat les aparences no li falten les vocals: Hyph Mngo. El món és així.