El pare reivindicat

'PALAU OLLER, POLIÈDRIC'

Fundació Palau, Caldes d'Estrac

Fins al 29 d'agost. Catàleg llibre

editat per la Fundació Palau i

Triangle Postals

En la majoria de casos, la fama dels pares l'hereden els fills. Hi ha vegades, però, que és al revés. La sort crítica de Josep Palau Oller no hagués estat la mateixa si no hagués estat reivindicat com a dissenyador i pintor pel seu fill, el poeta i expert picassià Josep Palau i Fabre. Fou ell qui va insistir en què el centre que acull el seu llegat a Caldes d'Estrac es digués Fundació Palau com a manera d'incloure en el nom tant al pare com al fill. El cas és que, fins ara, de la feina del pare poca cosa en sabíem més enllà de les pintures, desiguals i en general no gaire engrescadores, que s'exposen a la mateixa fundació. El descobriment de Palau Oller (Barcelona, 1888-1961) ha vingut de la mà de Josep Casamartina amb un llibre i una exposició, oberta fins a finals d'agost a Caldetes, que per fi ajuda a entendre el perquè de la vindicació del fill.

Són dos projectes paral·lels que es complementen i s'amplifiquen. L'exposició, tot i l'exquisidesa del muntatge, deixa palès el poc que queda de la feina d'aquest home que avui en dia podríem qualificar com a protodissenyador industrial en una època en què aquesta feina era quasi bé anònima i poc reconeguda culturalment. S'exposen alguns dels pocs teixits identificats dels molts que va dissenyar; una de les enginyoses joguines amb les quals va intentar en una altra època guanyar-se la vida; una selecció dels poquíssims mobles que es conserven dels centenars que dissenyava a mida a les botigues que regentava a Barcelona... L'apartat pictòric també ha estat renovat amb una substancial millora de la presentació de les obres de Palau i Oller i de les dels seus amics que col.leccionà, des de Nogués a Nonell passant per Mompou.

Però, de fet, d'objectes n'hi ha pocs, el que predomina són els documents. Com els dibuixos dels estampats que les fàbriques no volgueren, alguns dels quals han estat recuperats ara per la firma Gratacós i per la dissenyadora Isabel de Pedro per a la col·lecció de l'estiu 2011. O, també, un recull dels més de 7.000 dibuixos de mobiliari i interiorisme que feia a la seva botiga, on també venia tot tipus d'andròmines algunes de les quals també havia dissenyat.

Aquests elements documentals llueixen més al llibre, on és possible observar els detalls i la finesa d'aquest home cult que, sobretot fins just abans la guerra, va saber estar atent a les modes més avançades d'Europa. El seu fill, els escrits del qual serveixen de fil conductor de l'exposició, explicava que d'adolescent descobrí Picasso i l'art d'avantguarda gràcies a les amistats del seu pare i les converses i lectures que tenia a casa. Però, també, que li costà perdonar que, com a burgès de seny, tot allò ho oblidàs passant-se al bàndol franquista. La relació pare-fill sobrevola l'exposició i li dóna així més intensitat.

Tanmateix, el més interessant és veure com surt a la llum un personatge secundari de la història de qui un es queda amb ganes de saber-ne més i que, d'altra banda, permet explicar la biografia d'una època i del perquè d'un poeta.