Toros i sacrifici

El més llunyà responsable del fet que els toros estiguin a punt de desaparèixer, a Catalunya i potser també a la resta d'Hispània, és Pau de Tars. Sant Pau va promoure l'anul.lació de la pràctica de la circumcisió entre els paleocristians, intervenció cruel que els seguidors de Jesús del segle I continuaven duent a terme sobre les criatures mascles, al cap de vuit dies de néixer, igual que els jueus, per principi (Gènesi 17, 12; Levític 12, 3).

A Gènesi 17, 9-14, hi llegim: "Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança... Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l'aliança entre jo i vosaltres... Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança". El més probable és que aquest ritus, copiat de certes cultures de la península aràbiga, s'instituís durant l'exili de Babilònia com una manera de distingir els immigrats jueus dels indígenes. Així va acceptar-ho el poble d'Israel, i així ho continua fent.

'El cristianisme és una religió que execra els sacrificis amb vessament de sang'

Si Pau va trobar inconvenient aquesta pràctica cap als anys 50 de l'era cristiana va ser, amb tota probabilitat, perquè tenia la intenció d'arrossegar a la nova religió enormes capes de població pagana (de Roma i de molts altres indrets que va visitar l'infatigable viatger), filles d'una cultura hel·lenística a la qual repugnava la circumcisió: vegeu Gàlates 2, 6-10. Si no era necessari circumcidar-se, llavors podien adherir al cristianisme tots els pobles de la conca mediterrània, que van acabar significant el gruix més important dels fidels de la secessió cristiana.

La nostra tesi és aquesta: el cristianisme és una religió que, des dels seus inicis, no solament va voler apartar-se de la complexitat de la litúrgia hebrea —d'una sofisticació notabilíssima, com es llegeix a Levític, Nombres i Deuteronomi—, sinó que va voler apropar-se a formes de culte menys severes i menys cruentes. Així van desaparèixer del món cristià, amb els anys, no solament els sacrificis exercits sobre el cos dels homes —com l'ablació del prepuci—, sinó també sacrificis cruents sobre humans i animals, molts dels quals tenen una vigència encara extraordinària tant en el judaisme o l'islamisme com en altres cultures del continent africà: incloses, en aquest cas, algunes pràctiques que nosaltres considerem "bàrbares". Però "bàrbar" no és l'opòsit de "civilitzat", sinó allò que fan els "estrangers" i que no s'adiu amb els nostres costums, i a l'inrevés.

El Concili de Trent, al segle XVI, va reblar de manera dogmàtica la teoria de la transubstanciació, segons la qual el sacrifici de Crist —un cos sotmès a la crueltat romana, i una sang vessada a imitació de la sang en tot sacrifici ritual sobre persones i animals— no havia de repetir-se sota una forma violenta, sinó simbòlica, tot i que aquestes pràctiques sangonoses perduren en molts països cristianitzats: així s'observa en les processons pasquals espanyoles, cosa que sembla no molestar a ningú. El cristianisme, doncs, va "sublimar" al·legòricament el sacrifici primigeni de Jesús en la forma d'un tros de pa àzim i una mica de vi. A partir d'aquí, quedava obert, en la nostra civilització, un rebuig frontal contra tota forma de sofriment d'homes i d'animals amb un pretext espiritual i caritatiu; cosa que no ens ha de fer oblidar el fet que tot sacrifici és un ritual justament de l'ordre del sagrat si la cosa es contempla en una perspectiva històrica, cultural i religiosa. Aquesta fúria, pròpia del cristianisme, contra tot acte cruel-sacrificial, també acabarà, com és lògic, amb les corrides de toros. Això sí: si les corrides desapareixen, morirà una de les últimes escenes seriosament vinculades a l'ordre del sagrat que quedaven a Europa: són coses pròpies d'una època grollerament secular. I, al final, a causa de tanta secularització, potser també desapareixerà el cristianisme, per molt refinada que sigui, en l'eucaristia, la rememoració del sacrifici de Jesús.