Què hi fem?

Un grup de cinquanta estudiants del taller Reciclant el paisatge urbà, programat dins del Congrés Cerdà postmetròpolis, i dirigits per Francesc Muñoz, està tancat a la Tèrmica del Besòs treballant in situ per cercar un destí a aquesta singular infraestructura metropolitana. Les emble-màtiques torres tornen així a l'actualitat per assajar, acadèmicament parlant, què s'hi pot fer. La seva silueta per si sola donaria suport a l'argument de conservar-les. De fet, segueix sent el millor tret del nostre paisatge costaner després de Montjuïc, per sobre de gestuals veles i gasos, però, més enllà del protagonisme que tenen en el perfil de la costa, s'ha d'encertar en escollir l'ús que se'n fa.

No són temps per enderrocar res, ni viaductes ni infraestructures com aquesta. És més intel.ligent aprofitar-les, però trobar-hi un altre ús no és senzill. En l'època que ens ha tocat viure, trobar usos per als vells edificis resulta una qüestió crucial. És corrent pensar que la feina dels arquitectes, per exemple, comença quan el destí d'un edifici ja està decidit i aleshores s'encomana un projecte per donar forma a aquesta sol·licitud. Crec que avui tenim nombrosos exemples que ens parlarien de l'oportunitat de considerar que el nou destí d'una infraestructura o de qualsevol edifici vell no és només una decisió política sinó també arquitectònica. El projecte arquitectònic comença en triar el destí. Per això és important el treball proposat als estudiants d'aquest taller.

Aquesta ocasió és diferent com a mínim per una raó, i és que la decisió pot defugir la seva escala territorial per cercar raons en el propi edifici, en la seva construcció. El fet de treballar allà mateix, partint de l'experiència espacial que això suposa, ho fa diferent perquè justament l'impacte és l'escala. Succeeix amb aquesta cons-trucció que acostumats a veure-la, almenys la major part dels residents a l'àrea metropolitana, tan lluny, en apropar-nos-hi ens impacta descobrir una altra realitat. Aquest impacte és múltiple. D'una banda, perquè hem de moure el cap per poder abastar-la tota. Ens hem de moure, primera prova contra cert estatisme habitual en l'arquitectura, només cal que pensin en els turistes fotografiant la Pedrera des del xamfrà del davant, perquè entenguin la magnitud d'aquest fet en el cas que ens ocupa. D'una altra banda, resulta brutal la construcció en si, no ja la maquinària, que és el farciment d'a-questa colossal cons-trucció, em refereixo a l'obra de formigó. En acostar-nos-hi podem comptar les tongades de les formigonades i tenim la mateixa sensació que tindríem si, després d'haver vist un magnífic paquiderm en un safari o una balena des d'un vaixell, els poguéssim tocar; és impactant.

A més, rebem un altre impacte, massa sovint oblidat, que és el que ens desperta l'esforç humà que tota construcció comporta i que suggereix que la nostra feina és més una col·la-boració que no una intervenció creativa.