Schönberg i Thomas Mann

És prou coneguda l'enemistat que va néixer entre Thomas Mann i Schönberg arran de la publicació, per part del primer, de la novel.la Doktor Faustus. Mann havia apel.lat a la saviesa de Theodor Adorno, llavors a l'exili californià com ell, per informar-se amb rigor sobre la teoria dodecafònica, o serial, del músic alemany, per tal de poder explicar-la en boca del personatge de la seva novel.la, Adrian Leverkühn. Quan la novel.la es va publicar, Schönberg es va irritar pel fet que hi semblava que el dodecafonisme era una invenció de Mann, i no seva. Va escriure un article, amb pseudònim, el febrer de 1948, en què venia a dir que un tal Thomas Mann havia inventat la teoria dels dotze tons i que un tal Schönberg li havia robat les idees per escriure les seves composicions. Després d'avenir-se relativament per carta amb el músic, Thomas Mann es va sentir obligat a redactar aquesta nota, que figura en totes les edicions que es van fer de Doktor Faustus a partir d'aquell moment: "No sembla pas sobrer d'assabentar el lector que la forma de composició musical exposada al capítol XXII, coneguda amb el nom de sistema dodecafònic o serial, és en realitat la propietat intel.lectual d'un compositor i teòric contemporani, Arnold Schönberg. Jo he transferit aquesta tècnica, en un cert context ideal, a una personalitat musical fictícia, el tràgic heroi de la meva novel.la. De fet, els passatges d'aquest llibre que tracten de teoria musical deuen molts detalls a l'Harmonielehre, de Schönberg" (Ed. Proa, Barcelona, 1992).

'L'escriptor i el músic es van barallar com dues criatures'

D'entrada, Schönberg en va tenir prou amb aquest gest de l'escriptor, i el 15 d'octubre de 1948 va escriure-li en aquests termes: "Em fa feliç que hagi accedit a la meva petició: protegir-me contra la incompetència dels historiadors de la música de tots els temps". Però la controvèrsia no es va acabar. El 13 de novembre, Schönberg va tornar a l'atac en una carta a la Saturday Review of Literature en què denunciava la fórmula emprada per Thomas Mann en el post-scriptum que hem citat, dient que això de "compositor i teòric contemporani" era un menyspreu de la seva obra i de la seva persona, i hi afegia el següent, que no té preu: "Ja veurem, d'aquí a dos o tres decennis, qui de nosaltres dos serà el contemporani de l'altre". La revista va enviar a Mann una còpia de la carta de Schönberg, i el desembre de 1948 l'escriptor es va prendre la molèstia d'escriure aquesta resposta pública: "En lloc de prendre's el meu llibre, amb un somriure, com un simple tros de literatura contemporània, Schönberg el percep com un menysteniment i una ofensa. És un espectacle dolorós veure un home eminent caure en idees d'expoli i de persecució... Espero que arribi a superar les seves amargor i desconfiança per trobar la pau en la segura consciència de la seva grandesa i de la seva glòria": pur estil Goethe.

La tardor de 1949, Schönberg encara hi va tornar, i Thomas Mann encara va respondre: "Vostè pica contra un fantasma creat per la seva imaginació... S'obstina a voler ser el meu enemic, però no aconseguirà que jo ho sigui de vostè". Schönberg va respondre, ja l'any 1950: "Enterrem la destral de guerra i demostrem que, fins a un cert punt, sempre hi haurà la possibilitat de fer les paus... Un dia, l'un o l'altre festivarà el seu 80è aniversari, i això serà una bona avinentesa per oblidar totes les mesquineses". La reconciliació esmentada no va arribar a tenir lloc, perquè Schönberg va morir el 13 de juliol de 1951.

Ara veieu: dos homes d'altíssima categoria, l'un escriptor, l'altre músic, dues de les més grans intel.ligències del segle XX alemany, barallades com dues criatures per un afer que tots els lectors cultes del món havien entès molt bé des del començament: la novel.la de Mann transposa al terreny literari una teoria musical ja molt divulgada i "autoritzada" en aquell temps. Per a més informació: Theodor Adorno-Thomas Mann, Correspondance, 1943-1955, París, Klinsksieck, 2009.