La granota alemanya

LA BÈSTIA DEL COR

Herta Müller

Traducció de Josep Franco i Laura Almiñana

211 pàgines. 16,90 euros

L'HOME ÉS UN GRAN FAISÀ EN EL MÓN

Herta Müller

Traducció de Ramon Monton

Bromera, 2009

130 pàgines. 13,90 euros

El conte més llarg de la primera obra publicada de l'escriptora romanesa en llengua alemanya Herta Müller, En terra baixa (Niederungen, 1984), conté tota mena de records d'infància d'una nena de poble que escolta amb la mateixa curiositat les converses familiars i el discórrer de la vida dels animals. Al final, el rauc nocturn de les granotes li recorda el crit dels avis agonitzants, els pulmons del pare mort, el silenci de la seva família d'emigrants alemanys; i, en somnis, el rauc de les vivències omeses del passat de la mare a Rússia. El conte convoca realitats endurides, però la mirada de la nena és més fascinada que dolguda.

A L'home és un gran faisà en el món (Der Mensch ist ein grober Fasan auf der Welt, 1986) aquelles mateixes realitats, pobresa, emigració i mort, tenen un estil més ambigu i un to molt més agre: les imatges d'aire expressionista o sense connexió amb els fets narrats, i les converses escapçades o els comentaris sense resposta dels personatges, conviuen amb uns retrats de persones engolides per l'experiència de la poquesa i la baixesa. La misèria i l'ombra de la Segona Guerra Mundial hi predominen, i el preu per l'emigració del moliner, la dona i la filla protagonistes passa per consentir uns abusos de poder que queden simbolitzats amb uns abusos sexuals consentits. A les escoles ensenyen que el camarada Nicolae Ceaucescu és el pare del país, la República Socialista de Romania; i que la seva dona, Elena Ceaucescu, és la mare de totes les mares.

A La bèstia del cor (Herztier, 1994), l'obra que més ha empès el jurat suec del premi Nobel a concedir-li el premi, la gravetat dels fets narrats és encara més ferotge, però l'estil és molt més concís: els repressors tenen nom, i els seus actes es descriuen sense cap mena d'ambigüitat; l'estat policial es desplega en tota la cruesa, i es projecta sobre tots els estrats de la vida quotidiana; els personatges, un grup de joves estudiants suabis amb esperances diverses, no només són sotmesos a tota mena de vigilàncies i vileses, sinó que no solen estar a l'altura de les circumstàncies. Marxar, fugir o matar-se són les úniques escapatòries possibles; l'aprenentage de la decepció és gairebé l'únic aprenentatge.

Una noia que se suïcida és el fil conductor d'aquesta novel.la colpidora, feta a fragments, amb històries retallades i personatges reduïts per les circumstàncies, amb la privació i la pèrdua com a trets compartits per tots. La fortuna fa que alguns puguin fugir, però no sense seqüeles; la mateixa fortuna fa que uns altres es treguin la vida. El llenguatge, en la descripció a trossos del règim totalitari, és el tret definitori: qui té el poder en limita l'ús, i obliga al silenci, i el fa servir de prova incriminatòria; pels personatges és alhora el símptoma de la por i la covardia, la ridiculesa de no poder expressar el dolor o de només poder expressar ridiculeses. Si no fos per alguns detalls com ara el fil narratiu, o la conclusió, en què les peripècies dels protagonistes tenen un fons i un final, la novel·la bé podria ser un document o una crònica. L'estil, la forma, la literatura, se subordinen al testimoni i a la denúncia. L'acadèmia sueca no admet la comoditat, i contraataca amb les seves aficions moralitzants.