Cap a la mort, sense esperança

LA MORT I LA PARAULA

Carles Camps Mundó

Proa, 2010

104 pàgines

15 euros

La mort i la paraula és un llibre tan fàcil de llegir com dificil d'afrontar. Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) escriu d'una manera com més va més planera, però el propòsit que l'anima és objectivar qüestions essencials de la condició humana, cosa que no s'adiu amb la tendència general a la superficialitat pretensiosa. La seva activitat creadora té dues etapes: fins als anys setanta practica la poesia visual, i a partir de llavors, la poesia pròpiament dita, és a dir el llenguatge formalitzat. Una insatisfacció pel joc que no porta enlloc, o diguem-ne l'experimentalisme d'arrel avantguardista, l'aboca a un procés de recerca d'un estil propi —"a depurar la meva llengua, a retrobar com jo parlava autènticament", va dir en una Autopresentació del 2005—, en el qual poder expressar "les temàtiques universals".

En Camps la reflexió intel.lectual està molt unida a l'experiència del dolor i el desengany

Títols com Lliçó de tenebres (1996) i El contorn de l'ombra (2007) són exemples reeixits d'aquesta vocació per reformular els interrogants últims de l'existència, sense concessions a cap ideologia consoladora. Per això, perquè no són territoris que hom explori de bon grat, els seus breus magnífics i lapidaris poemes —segurament els versos més ben escandits del panorama actual— poden no rebre tanta atenció com en es mereixen. El lament de la criatura conscient de la seva segura extinció, tant si és resignat davant l'ineluctable o expectant davant un hipotètic més enllà, ha estat sempre més productiu literàriament que la freda constatació de l'única certesa: això s'acaba, i si hi ha un després, no en sabem ni en podem saber res.

La primera part de La mort i la paraula —premi Carles Riba, 2009— destaca que el temor de la mort és exclusiu dels humans, com la història i el llenguatge. Els animals viuen sense passat ni futur, ni consciència de protagonitzar una successió d'esdeveniments. En canvi, els humans no se'n poden sostreure, perquè "la mort nia en la memòria". La segona part relata l'experiència d'una malaltia, amb el càncer que creix a costa del cos que va cap a la mort: "un tros de mort que, per fer-me morir, / viu de la vida que li dono, com si l'estigués gestant". La proximitat de la mort, inevitablement, porta a pensar-hi tot el temps, a meditar sobre qüestions insolubles; per això: "¡No te m'acostis! (...) Em put la veu." Un cop superada la malaltia, la lliçó que se n'extreu és "que viure basta, / que sobra l'esperança —l'ambició, l'afany, el sempre—". I la tercera part explana aquesta conclusió; de la mort no se'n pot dir res i "només l'amnèsia et prepara per morir". No hi ha consol ni fugida possibles davant un fet incontestable: "Cada cop ets menys vida".

Epicur recomanava no témer la mort amb l'argument que mentre vivim, la mort no hi és, i quan hi és, nosaltres ja no hi som; però aquesta fútil constatació és insuficient per contrarestar els efectes que té en l'ànim de l'individu la indefugible consciència del declivi. En els poemes de Camps la reflexió intel·lectual està intrínsecament unida a l'experiència del dolor, la malaltia i el desengany, i les fredes construccions racionals no són un argument vàlid davant la inquietud humana que la mort suscita. D'altra banda, la pàtria pròpia dels poetes, el llenguatge —"com a revelador de sentits intangibles"—, tampoc no és cap refugi, sinó un miratge, jocs verbals en què ens entretenim per no voler reconèixer que "el que ens sembla ser indicible" no és altra cosa que "confusió de les paraules". Camps aposta per dibuixar amb línia clara, sense multiplicar abstraccions ni imatges abstruses, la desolada realitat de la nostra existència.