"Sempre tinc el dia de l'impostor"

Tenia 16 anys quan, veient Antaviana, de Dagoll Dagom, va sentir la crida del món del teatre. "Encara recordo el moment. Ho vaig sentir físicament!", rememora Albert Faura, qui ha fet de l'art d'il.luminar la seva professió en un país en què —no existeixen estudis reglats d'aquesta disciplina teatral— aquesta feina és encara una gran desconeguda en el món de l'espectacle. Aquest barceloní alt i magre, que troba "pobra" la il.luminació de la seva ciutat natal —"és un error il.luminar de nit els edificis des de baix en una ciutat que de dia està il.luminada per llum zenital natural", diu—, està considerat un dels millors il.luminadors d'Espanya, tot i que afirma que sovint li agafa pànic. "Em passa com la Rosa Maria Sardà. Penso que algú s'adonarà que sóc un farsant. I a tots els muntatges sempre tinc el dia de l'impostor", confessa.

Quan més en sap més gran li sembla l'abisme. "Vaig ser assistent en el muntatge de l'òpera Carmen de Núria Espert i el 1993 ella em va preguntar si em veia capaç de fer les llums a la presentació de la producció a Florència. Li vaig dir que no. L'Espert em va etzibar: "Ho faràs". Temps després els vaig preguntar a ella i a en Josep Maria Flotats si amb el temps això em passaria. Em van dir que no, que augmentaria", explica.

La seva intenció de dedicar-se al teatre —volia ser actor— no va agradar a la família, perquè un oncle del seu pare es va arruïnar fent d'empresari teatral. "Em van dir que havia d'estudiar i que en acabar podria fer el que volgués. Com era el petit i els meus germans se n'havien desentès, em va tocar estudiar electricitat, la família tenia una lampisteria".

Els estudis d'electricitat, però, no són els que el van portar cap al món de la il.luminació. Va ser el muntatge d'El despertar de la primavera, que el 1986 va dirigir per Josep Maria Flotats al Poliorama i que il.luminava el francès Alain Poisson. En sortir del teatre ja ho va tenir clar. "Com a actor era un desastre. Al meu debut, amb l'obra Supertot, de Josep Maria Benet i Jornet, em vaig quedar en blanc en sortir a l'escenari", confessa amb un somriure, que no perd, encara que s'endevina un punt d'angoixa al rostre, quan explica que abans d'una estrena sovint té un malson en què es veu entre bastidors i algú li diu: "Ara et toca a tu sortir a l'escenari".

A l'Institut del Teatre li van dir que la carrera d'il.luminador no existia i que d'aquesta feina no se'n podia viure. "I tant que en puc viure, i força bé!", assegura. Es va muntar, com a alumne oient, un curs amb les assignatures que creia que li faria servei i va trucar a les portes de Flotats, Lluís Pasqual i Joan Lluís Bozzo perquè el deixessin anar als assajos per aprendre. "Fa 20 anys, eren pocs a Espanya els que contractaven il.luminadors i sempre eren estrangers", explica.

Amb el domini d'idiomes —a més de català i castellà, francès, anglès, italià i alemany—, el 1988 el Teatre del Liceu el va fitxar d'ajudant d'il.luminació. "Vaig aprendre l'ofici veient com ho feien els altres", diu. L'any següent ja signava el seu primer treball a Màlaga.

Treballa en teatre, òpera, dansa, encara que poc, i il.luminant exposicions. "En teatre tens més assajos que en l'òpera, però m'agrada tot i que amb el pas del temps cada vegada demano menys recursos. Em plau reptar-me, és una manera de no avorrir-me a la feina", afirma.

Les seves il.luminacions, diuen, es caracteritzen per ser "elegants" i ja s'ha resignat amb l'adjectiu, encara que li fa ràbia. Defensa la feina d'il.luminador com una obra d'autor i per això és president de l'Associació d'Autors Il.luminadors. "El dia que vaig anar a la Societat General d'Autors per parlar dels drets d'autoria de la il.luminació em van dir que m'ho tragués del cap", explica sorneguer. Actualment, únicament els teatres d'òpera reconeixen a Espanya la feina dels il.luminadors i a cada reposició d'un muntatge els paguen els drets d'autoria.