Els invents del 'TBO'

E ra cosa de llenguatge familiar que, quan una criatura inventava, fa quaranta o cinquanta anys, alguna cosa que servia per a qualsevol finalitat, però amb molta cibernètica inútil atesa aquesta mateixa fi, els progenitors engeguessin l'expressió: "Quin invent del tebeo!". Podia tractar-se d'un artefacte pensat per sostenir el llibre mentre un llegia al llit (a manca de faristols com cal, naturalment), amb pinces, cordills i un tros de fusta basculant; podia ser un dosificador de menjar per al gos, en el supòsit que un se n'hagués de fer càrrec però hagués quedat per anar a fer un tomb amb els amics; podia consistir en un joc de politges per fer baixar i pujar un cistellet en què s'introduïa qualsevol compra de poc pes que portaven del colmado. Era un temps en què la tècnica no havia arribat amb escreix a les cases, i l'enginy infantil suplia, sense gaire despesa, aquesta manca. Després, amb els anys, a les cases ja hi ha hagut tota mena de màquines i l'enginy ha quedat com en suspens, entre parèntesis: l'enorme avenç de les noves tecnologies ens excusen, avui, d'esprémer-nos el cervell per inventar cap cosa.

"Època gloriosa dels invents fets només per amor de l'enginy!"

Aquest és un fet que reflectia a la perfecció la secció Los grandes inventos de TBO , dins la famosa revista infantil d'abans i després de la guerra civil. Una publicació recent ( Els últims invents de Ramon Sabatés, Barcelona, Viena Edicions, 2008) en dóna notícia detallada, agafant per la mà un dels col·laboradors habituals d'aquesta secció, un perit enginyer que va morir pràcticament en la misèria després d'haver col·laborat tota la vida en aquesta publicació i moltes altres. Sabatés només era un dels homes que va intervenir en la secció dels "grans invents"; uns quants altres van ser Joan Macias ("Nit"), Manuel Urda, Alfred Opisso, el gran Marí Benejam, Francesc Tur o Josep Maria Blanco. Tots ells apareixen en aquest llibre, acompanyats dels seus "invents" estrambòtics.

La cosa quedaria reduïda a una mera recuperació de la memòria còmica i bibliogràfica del país si no fos que, justament pel que fa a aquesta secció enginyosa -la secció de la "Família Ulises", rèplica catalana de la francesa i contrapetitburgesa "Famille Fenouillard", mereixeria un altre article-, TBO se'ns mostra avui, quan les tecnologies noves i ja una mica velles són el pa de cada dia (tren, avió, ràdio, televisió...), com un paradigma de la relació dels homes amb les màquines. Com és sabut, els invents més primitius dels homes posseïen una estretíssima relació entre ells mateixos i la naturalesa -la roda, la destral, l'aixada-, de manera que, encara avui, no podem imaginar que alguna d'aquestes invencions pogués assolir millors resultats que els que va assolir el primer dia: no hi ha aixades neotecnològiques ni res que s'hi assembli. Els usuaris, en aquests casos, establien un diàleg amb el medi natural en què no hi havia cap element sobrer, cap "ornament" (Adolf Loos i Kracauer ho van estudiar), cap cosa que impliqués la més petita alienació dels éssers humans respecte a l'element-natura.

Amb els anys i les centúries els invents es van tornar més sofisticats; i, al punt que ens trobem avui la distància entre l'home o la seva intel·ligència i l'element natural ja presenta un abisme que fa basarda. Si no en fa és perquè ens hi hem acostumat: també cap als anys que hem dit, les mestresses es mudaven per mirar la televisió, amb la idea que la gent que hi sortia -que sempre anava molt ben vestida-, com al teatre, podia veure'ns. En realitat, a l'altre cap dels invents del neolític, els d'avui ens enfonsen en una alienació sense pal·liatius, quan no desconcerten o provoquen una enorme despesa: als Estats Units, per exemple, a causa de l'analfabetisme funcional de molta gent, determinats electrodomèstics reclamen la participació d'un empleat de la botiga proveïdora, que ensenya als usuaris a fer anar una aspiradora o una batedora sofisticada.

Quan un s'atura, en aquest llibre, a analitzar la màquina "dispensadora de targetes postals", la "màquina de tallar puros" o la de treure la cua de les cireres, primer s'admira que una persona fes una exhibició tan gran d'enginy per a una finalitat tan absurda o tan minsa. Després, quan els estudia a fons, primer veu que Sabatés per força havia de despertar l'admiració d'enginyers, dissenyadors i arquitectes; però després s'adona que aquella enorme "excedència" d'inventiva significava ni més ni menys una de les expressions més admirables que es poden veure, en tota la història de la ciència i de la tècnica, de la ironia, el sarcasme i el distanciament. De fet, el món dels grandes inventos de TBO és una burla sense remissió del maquinisme i de la tecnologia que es produeix, lògicament, en el moment que aquestes arts començaven el període inflacionari que tothom coneix. El walki-talki que les criatures havien fet servir per comunicar-se a distància era filla de l'enginy propi i amiga de la naturalesa; un iPod és cosa diabòlica, incomprensible i enlluernadora ("fantasmagòrica", dirà Benjamin), per bé que no ens ho sembli.